lullaby in black & white

Un dels aventatges que més valoro d’Internet és el fet que és l’usari que escull què li interessa i què no. Al contrari de la televisió, on ens empassen el que emetin (anuncis inclosos) Internet permet seleccionar. Un altre dels avantatges que encara té – no sé si això serà etern… – és que la informació que arriba sol ser molt més directa, sense haver de passar per filtres com ara les editorials. Els blocs en són un molt bon exemple, d’això.

Fa no massa en vaig descobrir un que ara comparteixo amb vosaltres: Ombres xineses. Forma part d’una iniciativa del Periódico, un conjunt de blocs que els corresponsals del diari que hi ha escampats pel món escriuen. Aquest format, el bloc, permet una immediatesa i un estil més propi que l’estàndard exigit per un mitjà de comunicació de masses com ho és un diari. En aquest cas el seu autor, Adrián Foncillas, ens acosta la realitat de la Xina a la porta de casa o, més ben dit, a la pantalla de l’ordinador.

És un plaer llegir les seves entrades. Són crítiques, poques coses s’escapen a la seva mirada. Coses que mouen a la reflexió, i que ens recorden sovint la complexitat de la realitat que ens sol arribar en la seva forma més descafeinada i simplificada. A més a més estan ben escrites, un valor que a vegades escasseja a la xarxa i que, per escàs, sorpèn gratament quan es troba. Us n’incloc una perquè us en feu una idea. Si us agrada, aneu de cap al seu bloc, ja que la resta són igual d’interessants.

Merkel i Sarkozy, no és el mateix

S’acostuma a ficar aquests dies al mateix sac Angela Merkel i Nicolas Sarkozy perquè aquella no anirà a la cerimònia d’inauguració dels Jocs en protesta per la política de drets humans de la Xina i aquest és probable que tampoc.

Merkel és, probablement, l’única líder europea que tracta amb honesta bel·ligerància els drets humans a Pequín. El més habitual és que les delegacions diplomàtiques deixin anar als xinesos un parell de generalitats o abstraccions abans d’anar-se’n amb sucosos contractes econòmics sota el braç. Per a la Xina és un tràmit indolor, i el país en qüestió en fa prou per salvar la cara davant la seva opinió pública. “Els hem mostrat la nostra més enèrgica postura, i s’han mostrat molt oberts a considerar-la”, és una fórmula habitual.

Merkel va rebre l’any passat el Dalai-lama, que havia estat ignorat en la seva visita a Espanya per Zapatero i Montilla. La visita li va costar a Alemanya un contracte econòmic sobre aviació emparaulat amb la Xina. Merkel va ser repudiada per la classe política i empresarial del seu país: menys idealisme naïf i més real politik, va ser el missatge.

Poques setmanes després, Sarkozy firmava a Pequín el contracte que dreta llei li pertanyia a Alemanya. Sarkozy ha estat portada aquests dies per postular-se com a mediador entre Lhasa i Pequín, ha estat portada per plantejar-se els dubtes de si anar o no a la inauguració, ha estat portada per imposar tres condicions a la Xina i serà portada quan anunciï finalment si hi va o no, si no hi ha portades abans. Merkel va dir fa mesos que no hi aniria i s’ha negat a entrar en aquest guirigall.

Una altra consideració: l’últim que farà la Xina és negociar amb el dalai-lama només perquè l’hi imposin. Seria un senyal de debilitat intolerable. Ignoro com de prop estava Pequín de negociar amb el dalai-lama, però dedueixo que ara està encara més lluny. Aquesta ha estat la contribució de Sarkozy al conflicte del Tibet.

No hauria de confondre’s la fèrria, incondicional i admirable defensa dels drets humans d’Angela Merkel amb la mediàtica xerrameca de Sarkozy.