lullaby in black & white


3, 2, 1… acció! by Atka Kevlarsjal
Juliol 12, 2008, 1:59 pm
Filed under: cinema, fotografia, viatjar | Etiquetes: , , , , , ,

Tenia aquesta entrada pendent de fa més d’un mes. El darrer cop que vaig estar a París vaig acompanyar el meu amic Romain a la seva feina. Treballa projectant pel·lícules al cinema municipal de Pantin. Les tres hores que vaig estar passejant per la sala de projeccions se’m van passar en un moment, de tantes coses interessants que hi havia. Mai no havia vist com es projecten les pel·lícules! La càmera treia fum quan vam marxar!

Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives – és una mica com els Verdi – a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!

Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.



‘die fälscher’ o com respectar la memòria històrica by Atka Kevlarsjal

Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.

Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.

Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula – jo com sempre tard – em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.

A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.

Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.