lullaby in black & white


històries d’indis i vaquers by Atka Kevlarsjal
Març 17, 2008, 8:13 pm
Filed under: compromís, relats | Etiquetes: , , , , ,

De petita, quan hi havia lluites entre indis i vaquers, sempre anava a favor dels indis. Crec que, ni a les pel·lícules ni jugant a l’hora del pati, ningú no tenia cap simpatia pels vaquers, que sense cap motiu que un infant pogués comprendre enganyaven i mataven els pobres indis. En canvi ells, amb les seves danses màgiques, les plomes, les pintures de guerra i els arcs, deixaven amb la boca oberta. Ja més tard, i coneixent la història més enllà de les pel·lícules, el seu respecte per la natura i la terra, a més a més, va fer-los mereixedors del meu.

 

No tothom, però, deu ser del mateix parer. Països com Brasil, Austràlia o, és clar, els Estats Units, mai no han respectat els drets dels “seus indis”. Massa sovint ha sortit a les notícies com la tala d’arbres a l’Amazònia deixa sense llar les tribus indígenes, i com els aborígens australians veuen trepitjats els seus drets una i altra vegada. Tothom s’espera de països com els Estats Units o Rússia, per posar dos exemples, que siguin els dolents de la pel·lícula i continuïn actuant amb la seva falta de tacte habitual, per dir-ho d’alguna manera que no fereixi la sensibilitat de l’espectador.

 

D’altres països, però, han sabut moure millor les seves fitxes. Ningú no esperaria que dels exemples més citats de progrés i respecte, com ho solen ser Canadà o els països escandinaus, en sortissin mostres de menyspreu exactament del mateix nivell que els que hi ha unes quantes línies més amunt. Ningú menys els Innu o els Sámi. Pobles que han tingut la mala sort que la terra on han habitat des de mil·lennis sigui ara el lloc ideal on omplir-se les butxaques, buscant-hi petroli o construint-hi centrals hidroelèctriques.

 

Per un govern fort deu ser fàcil, molt fàcil, fer fora de les seves terres aquestes tribus, que fins fa seixanta anys vivien sent nòmades, carregant totes les seves – poques – pertinences amb ells, en grups petits i sense cap mena de pretensió més enllà de seguir vivint així. Tan fàcil com injust. Si a més després no tens cap mania de presentar-te arreu com el millor exemple de tolerància i respecte a la diversitat, és a més a més covard. Tan covard com quan els vaquers disparaven a trets contra els indis armats amb fletxes de fusta.

 



Boles de neu, dòminos i papallones by Atka Kevlarsjal

 

Quan vaig començar a empipar tothom sobre les meves idees i plans nòrdics – deu fer cosa de mig any – no tenia ni idea que allò començaria a atreure coses nòrdiques cap a mi, com una mena d’imant. Un dia, estava en un bar amb una amiga esmorzant, i li explicava coses del viatge que vaig fer a Islàndia, i va resultar que la dona de la taula del costat era islandesa. Tenint en compte que jo visc a Barcelona (rondem el milió i mig d’habitants), que ells són tres-cents mil, i que la distància que ens separa és de gairebé 3.000 quilòmetres, allò va ser casualitat. Just després, la meva amiga m’explicava la:

Llei de l’atracció: ha estat emprada per molts escriptors esotèrics, tot i que la seva definició actual ha variat notablement. Molts autors associen la llei de l’atracció amb la dita anglesa “like attracts like” (les preferències atreuen les preferències), normalment aplicat a la ment o l’ésser humà. És a dir, que els pensaments conscients o inconscients d’una persona, les seves emocions, creences i accions atreuen les seves corresponents experiències positives o negatives. Aquest procés ha estat descrit com “les vibracions harmòniques de la llei de l’atracció” o “obtens allò en què estàs pensant; els teus pensaments determinen la teva experiència”. [Wikipedia]

La teoria és una mica estranya, però no sé perquè el meu cervell la va arxivar. Fa alguns mesos, vaig començar a rebre “informació nòrdica” dels meus amics. Cada cop que trovaven alguna cosa que estigués -més o menys- relacionada amb els meus interessos (des d’un dibuixet d’un ren a un mapa dels dialectes inuit) m’ho deien o m’ho enviaven per correu electrònic. Aleshores, una companya de feina em va parlar de:

Efecte ‘bola de neu’: és un terme figuratiu pel procés que comença per un estat inicial de poca significació que es construeix sobre ell mateix esdevenint més gran (més greu, seriós), i potser potencialment perillós o desastrós (un espiral viciós), tot i que podria ser també beneficiós (un cercle virtuós). [Wikipedia]

Buscant a la Wikipedia, he trobat encara més “efectes” interessants:

Efecte dòmino : ocorre quan un petit canvi causa un canvi similar al seu costat, que després en causa un altra similar, i així successivament en una seqüència lineal, per analogia amb la caiguda d’una filera de fitxes de dòmino col·locades en posició vertical. L’efecte dòmino també pot fer referència a una cadena d’esdeveniments.

Efecte papallona: aquest conjunt de mots resumeix la noció més teòrica de la dependència sensible en les condicions inicials en el marc de la teoria del caos. Petites variacions d’aquestes condicions inicials d’una sistema dinàmic no lineal pot produir grans variacions en el comportament a llarg termini del sistema. Tot i que a vegades es presenta com un comportament esotèric, se’n poden trobar exemples en sistemes molt simples: per exemple, una pilota colocada a la cima d’una muntanya podria rodolar cap a qualsevol de les valls del seu voltant en funció de diferències mínimes de la seva posició inicial.

No sé quin causa què, però sembla ser que alguna cosa funciona. Les boles de neu, els dòminos o les papallones, funcionen.



nanuq, l’esquimal gebrat by Atka Kevlarsjal
Març 4, 2008, 2:53 pm
Filed under: fonent el gel, relats | Etiquetes: , , , ,

Un altre conte. No és de l’estil cordelaciutat, aviso! Us agraïria molt especialment que em diguéssiu què us sembla, que el comentéssiu una mica. Entenc que les entrades musicals són avorridotes, però en aquesta m’agradaria comptar amb la vostra opinió (sincera!).

Nanuq l’esquimal gebrat

Nanuq l’esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.
Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d’ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.
S’han acabat els arbres, i l’aire s’ha fet més fred de sobte. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. Verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l’aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l’efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d’aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d’orella.
Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se’n va o se’n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure’s pel bosc de petit, a través d’ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.

PD: La coincidència amb el nom de la pel·lícula Nanook of the North l’he descoberta més tard d’escriure això. Reconec que m’ha fet gràcia 🙂 Caldrà veure-la!