lullaby in black & white


Primer contacte amb els sámi by Atka Kevlarsjal
Març 10, 2008, 1:11 am
Filed under: fonent el gel, viatjar | Etiquetes: , , , , ,

Abans d’arribar a la idea de la volta al món, ja em vaig començar a interessar per el cas concret dels sámi, el poble indígena de Sápmi (erròniament anomenat Lapònia), territori que els pertany i que inclou parts del nord de Suècia, Noruega, Finlàndia i la península Kola de Rússia. La història de com em vaig interessar per aquest poble és llarga, i segurament té uns orígens una mica inconscients en certes coses que vaig veure o llegir quan era petita. Un altre dia l’explicaré. Però encara era, em fascina que una societat nòmada de caçadors-recol·lectors continuï sobrevivint a l’Europa del segle XXI.

Per això, el passar mes de desembre, vaig voler visitar-los. A quinze sota zero i amb tres hores de llum al dia, era probable que el territori estigués prou buit de turistes com perquè aconseguís esbrinar algunes coses. Els resultats d’aquell viatge van ser positius, més del que mai hauria pogut creure. En d’altres entrades escriure sobre tot allò que vaig aprendre; de moment, em fa il·lusió compartir les fotografies sobre la cultura sámi que em vaig endur de record.

(Aquesta entrada és comuna amb fonent el gel)

Anuncis


suècia II: l’escola sami by Atka Kevlarsjal
Desembre 23, 2007, 11:50 pm
Filed under: viatjar | Etiquetes: , , , , , ,

L’escola sami de Kiruna és, sobretot, acollidora. Tot és de vidre i fusta, i tenen un piano al costat del menjador. Totes les parets estan decorades amb dibuixos que han fet els nens, i els seus abrics de colors pengen dels penja-robes amb el seu nom. Hi treballen tres professors i un parell o tres d’ajudants, que tenen cura dels vint-i-sis alumnes. Quan els veig a classe d’educació física semblen passar-s’ho bé, tirant pilotes a tort i a dret.

Mentre parlo amb el seu professor, els nens i nenes no poden dissimular la seva curiositat, i s’acosten a nosaltres. El professor els diu que no tinguin vergonya, i que em preguntin d’on vinc i què faig a la seva escola. L’anglès que tot just comencen a aprendre els comença a ser útil, i aconsegueixen saber que sóc de Barcelona, i que he vingut perquè vull aprendre coses sobre la seva cultura.

Els infants estan gairebé tan encuriosits com els professors. Després de convidar-me a un cafè, la beguda no-oficial més consumida a Suècia, comencem a parlar de la seva experiència pel que fa a la cultura sami, que ells intenten preservar dia a dia amb la seva tasca com a professors de l’escola. Estan cansats, i poc esperançats. Al seu voltant es troben molta incomprensió, indiferència, quan no és oposició. Sembla evident que ni la seva voluntat – ferma – ni els quinze minuts setmanals de televisió en llengua sami són suficients per a protegir la seva cultura. I ells en són conscients, i no gaire optimistes pel que fa al futur.

Abans de marxar, recorro per última vegada els passadissos de l’escola que ja s’ha guanyat, almenys en el meu cap, el títol d’”escola més acollidora del món”. A la motxilla m’emporto més de dues hores de conversa gravada amb els seus professors, i un llibre sobre la seva cultura que m’han volgut regalar i dedicar. Sembla que no es troben cada dia amb gent que els entengui…



suècia I: Helena by moonydoodle
Desembre 21, 2007, 1:21 am
Filed under: viatjar | Etiquetes: , , , , , , ,

L’Helena és una dona sami i viu a Jokkmokk, com ho feren els seus pares, els seus avis i unes quantes generacions més, després que els seus avantpassats deixessin de ser nòmades. El seu mitjà de vida principal és la cria de rens, però com que el negoci no és suficient per a guanyar-se la vida ho complementa amb activitats que li permetin seguir mantenint l’estil de vida sami, com el turisme a petita escala o l’artesania.

Porta els seus fills a escola al matí, com moltes altres mares, i a la tarda els va a recollir, també com moltes altres mares. Però a les estones lliures també ensenya els seus fills a tirar el llaç per a atrapar rens del ramat – això la majoria de les nostres mares ja no ho fan, oi?. Quan la veig atrapant-ne un, l’admiro: us asseguro que, per menuts que siguin en comparació amb els ants, la seva cornamenta fa respecte.

M’explica que fa no massa va visitar Barcelona. Li pregunto si li va agradar la ciutat, i encongeix les espatlles. Em diu que no va saber aclarir-se enl’embolic de carrers i edificis, i que va acabar perduda i desorientada; finalment, no va veure cap dels nostres monuments o indrets més emblemàtics. Primer em sobta, això… després em sembla fins i tot lògic. Ella encaixa molt més en aquell paisatge de boscos infinits coberts de blanc on jo, de ben segur, em perdria.

Quan li pregunto per la situació i el futur de la llengua sami, es mostra dubtosa. Em destaca que, en una conversa entre un grup de sami, només cal que aparegui un parlant de suec perquè tota la resta abandonin la seva llengua i es passin a parlar suec. No fa falta que m’expliqui res més. En això – no per sort precisament – no som tan diferents.