lullaby in black & white


no avorrir-se el cap de setmana IV by Atka Kevlarsjal

un grup de música… aquesta setmana tornen les recomanacions nòrdiques. Tot i que us he de confessar que encara continuu escoltant compulsivament Debout sur le Zinc, rescato el que en el seu moment va ser una grata sorpresa: el grup islandès Múm. Amb una barreja d’instruments tradicionals i tocs electrònics, i uns ritmes tranquils però amb un punt inquietant, us agradaran o us desagradaran sense gaire terme mig. Al seu myspace podeu escoltar, si us ve de gust, la meva cançó preferida, Moon Pulls.

un còmic… no l’he acabat encara però m’atreveixo sense cap mena de dubte a recomanar-vos un dels meus regals d’aniversari, Café Budapest. El seu autor, l’asturià Alfonso Zapico, s’atreveix a tractar des d’una perspectiva quotidiana un tema tan actual com el conflicte d’Israel i Palestina. Per fer-ho, ens submergeix en la vida quotidiana de personatges musulmans i jueus en el moment històric clau en què es va aprovar la creació de l’estat d’Israel. Un altre encert, i ja en van uns quants, de l’editorial basca Astiberri.També un gran encert dels amics que me’l van regalar.

una pel·lícula… no puc de deixar de recomanar el que ha estat un dels grans èxits de l’estiu, WALL·E. Disney i Pixar uneixen esforços i talent per oferir-nos una pel·lícula tan bufona com contundent. Els qui no gaudieu de la vessant més musical de Disney, us agradarà saber que aquest pel·lícula no compta amb cap cançó; ben al contrari, els primers 40 minuts de la pel·lícula transcorren pràcticament en silenci. Com aconsegueixen mantenir l’atenció? Escollint un tema que no deixa indiferent ningú a aquestes alçades: la destrucció del planeta per part de – sorpresa! – els éssers humans. Recomanable per a petits, grans, i tot el ventall entremig.

una activitat… aquest cap de setmana que no us faci mandra agafar el cotxe per acostar-vos a Perpinyà. S’hi celebra el festival Visa sur l’image, que acull tot un seguit d’actes relacionats amb el fotoperiodisme. Exposicions, col·loquis, trobade si fins i tot projeccions a l’aire lliure. Si trobeu una estoneta entre activitat i activitat, podeu provar de buscar catalanoparlants del nord al barri dels gitanos. Sort en la cerca!

un llibre… tot i que segueixo amb les meves tendències àrtiques, aquest cop la cosa no va d’esquimals. El llibre que us recomano, Relatos de Kolimá, és el recull de relats escrits per Varlam Shalámov. Definit amb encert com una de les més tràgiques i grandioses epopeies del segle XX, ens narra l’experiència de l’autor ens els seus deu anys de confinament als camps de concentració siberians. Un tema encara massa desconegut tractat amb un encert, sinceritat i saviesa que només podia tenir qui ho ha viscut en la seva pròpia pell. Sempre he opinat que informar-se i aprendre sobre fets del nostre passat – el passat que compartim tots els éssers humans – és una obligació moral. Si sou del mateix parer, no deixeu escapar aquest volum. Publica la petita però interessant editorial Minúscula.



no avorrir-se el cap de setmana III by Atka Kevlarsjal

un disc… aquesta setmana, descobriment dels bons! No us recomano un disc si no un grup de música, Debout sur le Zinc. Acordió, clarinet, guitarres, violí, trompeta, xilòfon, contrabaix, banjo, mandolina… res no es resisteix aquests set músics francesos. Veure’ls en directe ha de ser impresionant. Anotat als propòsits musicals del curs vinent!

un còmic… els bons còmics en la nostra llengua estan en ratxa, i fa poc La Magrana ha publicat Fun Home, d’Alison Bechdel. En aquesta obra autobiogràfica, l’autora narra els records de la seva infantesa i adolescència en un petit poble dels EUA, i com anirà descobrint la seva homosexualitat en aquest procés. A més a més, decobrirà també que comparteix aquesta opció sexual amb el seu pare, cosa que l’ajudarà a entendre les sensacions que ha viscut a casa des de petita. Si en voleu un breu resum, aquí el teniu.

una pel·lícula… laquest cap de setmana intentaré veure d’una vegada el documental Nömadak TX, que el tinc pendent des de fa mesos, i això no té perdó. Amb un historial de premis aclaparador, la pel·lícula ens explica el viatge musical de dos txalapartaris bascos que recorren el món compartin les seves vivències musicals amb d’altres cultures.

una activitat… a la Fundació Miró hi exposa Olafur Eliassion, artista danès – islandès nascut que es centra en l’estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Si penseu que hi vull anar només perquè és nòrdic o islandès… ho heu encertat!

un llibre… estic en plena ressaca del llibre “En tránsito de sueño en sueño”, de Clara Valverde. L’escriptora hi narra els quatre anys que va viure amb els indis cri del Québec, i tot el què en va aprendre d’ells. És una obra que fa reflexionar sense pretendre-ho en excés, i que està escrita en un estil senzill i sincer que la fa sentir molt propera. El perill està en l’inevitable ànsia que provoca de voler fer les maletes per marxar cap allà demà mateix.



3, 2, 1… acció! by Atka Kevlarsjal
Juliol 12, 2008, 1:59 pm
Filed under: cinema, fotografia, viatjar | Etiquetes: , , , , , ,

Tenia aquesta entrada pendent de fa més d’un mes. El darrer cop que vaig estar a París vaig acompanyar el meu amic Romain a la seva feina. Treballa projectant pel·lícules al cinema municipal de Pantin. Les tres hores que vaig estar passejant per la sala de projeccions se’m van passar en un moment, de tantes coses interessants que hi havia. Mai no havia vist com es projecten les pel·lícules! La càmera treia fum quan vam marxar!

Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives – és una mica com els Verdi – a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!

Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.



‘die fälscher’ o com respectar la memòria històrica by Atka Kevlarsjal

Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.

Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.

Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula – jo com sempre tard – em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.

A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.

Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.



nanuq, l’esquimal gebrat by Atka Kevlarsjal
Març 4, 2008, 2:53 pm
Filed under: fonent el gel, relats | Etiquetes: , , , ,

Un altre conte. No és de l’estil cordelaciutat, aviso! Us agraïria molt especialment que em diguéssiu què us sembla, que el comentéssiu una mica. Entenc que les entrades musicals són avorridotes, però en aquesta m’agradaria comptar amb la vostra opinió (sincera!).

Nanuq l’esquimal gebrat

Nanuq l’esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.
Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d’ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.
S’han acabat els arbres, i l’aire s’ha fet més fred de sobte. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. Verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l’aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l’efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d’aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d’orella.
Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se’n va o se’n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure’s pel bosc de petit, a través d’ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.

PD: La coincidència amb el nom de la pel·lícula Nanook of the North l’he descoberta més tard d’escriure això. Reconec que m’ha fet gràcia 🙂 Caldrà veure-la!