lullaby in black & white


plus rien by Atka Kevlarsjal
Setembre 14, 2008, 3:48 pm
Filed under: música | Etiquetes: , , , ,

He estat revisant els arxius del bloc i ja fa un mes i mig de l’última recomanació musical amb entrada pròpia, així que he pensat que no seria excessiu fer-ne una altra. I menys encara si és una recomanació amb historieta al darrere. Es tracta de la cançó “Plus rien“, del grup quebequès Les Cowboys Fringants, i la vaig descobrir a la sala d’estar del Sentrum Pensjonat d’Oslo. Un irlandès, dos suïssos i jo mateixa estàvem tenint una sobretaula molt entretinguda amb un iPod i uns altaveus que animaven l’ambient, quan de sobte va començar a sonar això:

Em vaig quedar captivada, i un dels nois suïssos -francòfon – em va explicar de que parlava la cançó. La lletra parla dels últims minuts de la vida de l’últim supervivent humà de la història:

Il ne reste que quelques minutes à ma vie
Tout au plus quelques heures
je sens que je faiblis
Mon frère est mort hier au milieu du désert
Je suis maintenant le dernier humain de la terre

On m’a décrit jadis, quand j’étais un enfant
Ce qu’avait l’air le monde il y a très très longtemps
Quand vivaient les parents de mon arrière
grand-père
Et qu’il tombait encore de la neige en hiver

En ces temps on vivait au rythme des saisons
Et la fin des étés apportait la moisson
Une eau pure et limpide coulait dans les ruisseaux
Où venaient s’abreuver chevreuils et orignaux

Mais moi je n’ai vu qu’une planète désolante
Paysages lunaires et chaleur suffocante
Et tous mes amis mourir par la soif ou la faim
Comme tombent les mouches…
Jusqu’a c’qu’il n’y ait plus rien…
Plus rien…
Plus rien…

Il ne reste que quelques minutes à ma vie
Tout au plus quelques heures,
je sens que je faiblis
Mon frère est mort hier au milieu du désert
Je suis maintenant le dernier humain de la terre

Tout ça a commencé il y a plusieurs années
Alors que mes ancêtres étaient obnubilés
Par des bouts de papier que l’on appelait argent
Qui rendaient certains hommes
vraiment riches et puissants

Et ces nouveaux dieux ne reculant devant rien
Étaient prêts à tout pour arriver à leurs fins
Pour s’enrichir encore ils ont rasé la terre
Pollué l’air ambiant et tari les rivières

Mais au bout de cent ans des gens se sont levés
Et les ont avertis qu’il fallait tout stopper
Mais ils n’ont pas compris cette sage prophétie
Ces hommes-là ne parlaient qu’en termes de profits

C’est des années plus tard qu’ils ont vu le non-sens
Dans la panique ont déclaré l’état d’urgence
Quand tous les océans ont englouti les îles
Et que les inondations ont frappé les grandes villes

Et par la suite pendant toute une décennie
Ce fut les ouragans et puis les incendies
Les tremblements de terre et la grande sécheresse
Partout sur les visages on lisait la détresse

Les gens ont dû se battre contre les pandémies
Décimés par millions par d’atroces maladies
Puis les autres sont morts par la soif ou la faim
Comme tombent les mouches…
Jusqu’à c’qu’il n’y ait plus rien…
Plus rien…
Plus rien…

Mon frère est mort hier au milieu du désert
Je suis maintenant le dernier le humain de la terre
Au fond l’intelligence qu’on nous avait donnée
N’aura été qu’un beau cadeau
empoisonné

Car il ne reste que quelques
minutes à la vie
Tout au plus quelques heures,
je sens que je faiblis
Je ne peux plus marcher, j’ai peine à respirer
Adieu l’humanité…
Adieu l’humanité…

Encara em vaig quedar més captivada. Fa unes hores que sóc a Barcelona, i ja he escoltat la cançó diverses vegades. Cada cop em convenç més: la progressió en intensitat que té, el to melancòlic, i la manera com acaba. No sé perquè – portser perquè el grup és quebequès? – però la cançó em far pensar en els indis nordamericans. Com a extres, el vídeoclip és també molt especial, i el grup inclou a la pàgina web l’explicació de com es van idear i escriure diverses de les seves cançons, entre elles “Plus rien”:

C’est en revenant d’une conférence d’Hubert Reeves à Châteauguay qu’a commencé à germer l’idée de la chanson Plus rien. L’astrophysicien avait commencé sa présentation en disant quelque chose du genre : « (…) dans l’histoire de la planète terre, il y a eu cinq extinctions majeures (celle qu’on connaît le plus est celle des dinosaures) et elles ont toutes été la conséquence de phénomènes naturels (météorites, changements de température, etc…). La sixième extinction pourrait bien être celle de l’être humain. Et ce sera la première fois qu’une espèce sera directement responsable de son extinction (…) » J’étais dans ma voiture avec Jérôme et je réfléchissais à tout ça. Même si ce sont des hypothèses, je ne sais pas pourquoi mais j’ai plus tendance à croire les prévisions environnementales d’un Hubert Reeves que celles de Georges W. Bush, Paul Martin ou autres PDG de multinationales. Je lui ai alors dit qu’il fallait absolument faire une chanson à ce sujet. C’est resté là.

Quelques jours plus tard, j’ai pensé écrire un texte dont le narrateur serait le dernier humain de la terre. Dans la chanson, il exprimerait son grand désarroi face à la catastrophe qui n’a pu être évitée, tout en relatant les faits historiques hypothétiques qui ont conduit à cette catastrophe. Je trouvais l’idée excellente ! Tellement que j’ai composé la chanson en une heure. Quand je l’ai fait écouter aux autres, ils étaient bouche bée. Ils disaient que c’était très beau mais aussi très sombre. Moi, j’étais tellement excité que je n’avais pas vu à quel point le texte était dramatique. C’est quelques jours plus tard que je me suis rendu compte de la lourdeur du récit. Mais bon que je me suis dit, on ne peut pas toujours parler de Gina Pinard dans la vie !

Un detall, per cert, que com a aficionada a la música agraeixo molt. Llàstima que no sigui una cosa gaire estesa. En tot cas, les altres cançons de Les Cowboys fringants que és escoltat també sonen la mar de bé, així que intueixo que aquest grup ha entrat a la meva vida per quedar-s’hi, més enllà de la sobretaula a Oslo, amb el punt que tenen els grups o les cançons que estan estretament lligats a moments especials que hem viscut. A veure què us sembla a vosaltres… Per cert, sé que aquesta frase la repeteixo molt, però el directe d’aquesta cançó ha de ser, com a mínim, espectacular. I toquen a l’Olympia a París el proper febrer. Quina temptació!

Anuncis


no avorrir-se el cap de setmana IV by Atka Kevlarsjal

un grup de música… aquesta setmana tornen les recomanacions nòrdiques. Tot i que us he de confessar que encara continuu escoltant compulsivament Debout sur le Zinc, rescato el que en el seu moment va ser una grata sorpresa: el grup islandès Múm. Amb una barreja d’instruments tradicionals i tocs electrònics, i uns ritmes tranquils però amb un punt inquietant, us agradaran o us desagradaran sense gaire terme mig. Al seu myspace podeu escoltar, si us ve de gust, la meva cançó preferida, Moon Pulls.

un còmic… no l’he acabat encara però m’atreveixo sense cap mena de dubte a recomanar-vos un dels meus regals d’aniversari, Café Budapest. El seu autor, l’asturià Alfonso Zapico, s’atreveix a tractar des d’una perspectiva quotidiana un tema tan actual com el conflicte d’Israel i Palestina. Per fer-ho, ens submergeix en la vida quotidiana de personatges musulmans i jueus en el moment històric clau en què es va aprovar la creació de l’estat d’Israel. Un altre encert, i ja en van uns quants, de l’editorial basca Astiberri.També un gran encert dels amics que me’l van regalar.

una pel·lícula… no puc de deixar de recomanar el que ha estat un dels grans èxits de l’estiu, WALL·E. Disney i Pixar uneixen esforços i talent per oferir-nos una pel·lícula tan bufona com contundent. Els qui no gaudieu de la vessant més musical de Disney, us agradarà saber que aquest pel·lícula no compta amb cap cançó; ben al contrari, els primers 40 minuts de la pel·lícula transcorren pràcticament en silenci. Com aconsegueixen mantenir l’atenció? Escollint un tema que no deixa indiferent ningú a aquestes alçades: la destrucció del planeta per part de – sorpresa! – els éssers humans. Recomanable per a petits, grans, i tot el ventall entremig.

una activitat… aquest cap de setmana que no us faci mandra agafar el cotxe per acostar-vos a Perpinyà. S’hi celebra el festival Visa sur l’image, que acull tot un seguit d’actes relacionats amb el fotoperiodisme. Exposicions, col·loquis, trobade si fins i tot projeccions a l’aire lliure. Si trobeu una estoneta entre activitat i activitat, podeu provar de buscar catalanoparlants del nord al barri dels gitanos. Sort en la cerca!

un llibre… tot i que segueixo amb les meves tendències àrtiques, aquest cop la cosa no va d’esquimals. El llibre que us recomano, Relatos de Kolimá, és el recull de relats escrits per Varlam Shalámov. Definit amb encert com una de les més tràgiques i grandioses epopeies del segle XX, ens narra l’experiència de l’autor ens els seus deu anys de confinament als camps de concentració siberians. Un tema encara massa desconegut tractat amb un encert, sinceritat i saviesa que només podia tenir qui ho ha viscut en la seva pròpia pell. Sempre he opinat que informar-se i aprendre sobre fets del nostre passat – el passat que compartim tots els éssers humans – és una obligació moral. Si sou del mateix parer, no deixeu escapar aquest volum. Publica la petita però interessant editorial Minúscula.



no avorrir-se el cap de setmana III by Atka Kevlarsjal

un disc… aquesta setmana, descobriment dels bons! No us recomano un disc si no un grup de música, Debout sur le Zinc. Acordió, clarinet, guitarres, violí, trompeta, xilòfon, contrabaix, banjo, mandolina… res no es resisteix aquests set músics francesos. Veure’ls en directe ha de ser impresionant. Anotat als propòsits musicals del curs vinent!

un còmic… els bons còmics en la nostra llengua estan en ratxa, i fa poc La Magrana ha publicat Fun Home, d’Alison Bechdel. En aquesta obra autobiogràfica, l’autora narra els records de la seva infantesa i adolescència en un petit poble dels EUA, i com anirà descobrint la seva homosexualitat en aquest procés. A més a més, decobrirà també que comparteix aquesta opció sexual amb el seu pare, cosa que l’ajudarà a entendre les sensacions que ha viscut a casa des de petita. Si en voleu un breu resum, aquí el teniu.

una pel·lícula… laquest cap de setmana intentaré veure d’una vegada el documental Nömadak TX, que el tinc pendent des de fa mesos, i això no té perdó. Amb un historial de premis aclaparador, la pel·lícula ens explica el viatge musical de dos txalapartaris bascos que recorren el món compartin les seves vivències musicals amb d’altres cultures.

una activitat… a la Fundació Miró hi exposa Olafur Eliassion, artista danès – islandès nascut que es centra en l’estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Si penseu que hi vull anar només perquè és nòrdic o islandès… ho heu encertat!

un llibre… estic en plena ressaca del llibre “En tránsito de sueño en sueño”, de Clara Valverde. L’escriptora hi narra els quatre anys que va viure amb els indis cri del Québec, i tot el què en va aprendre d’ells. És una obra que fa reflexionar sense pretendre-ho en excés, i que està escrita en un estil senzill i sincer que la fa sentir molt propera. El perill està en l’inevitable ànsia que provoca de voler fer les maletes per marxar cap allà demà mateix.



summercase by Atka Kevlarsjal
Juliol 16, 2008, 10:38 pm
Filed under: música | Etiquetes: , , , , , , , ,

Aquesta entrada em fa una mica de vergonya, però estic molt il·lusionada i ho he de compartir. Una mica més i se’m passa per alt que els Shout Out Louds – uns dels meus grups de pop preferits,i a més suecs – toquen a Barcelona. Per sort ho he pescat a la tele, i en 10 minuts ja estava tot arreglat i l’entrada al Summercase comprada. Val a dir que a més d’ells toquen aquest dissabte, entre d’altres, Antònia Font, Mogwai, i els Kaiser Chiefs. I molts d’altres, és clar, però aquests són els (meus) bons! Us deixo uns vídeos de les cançons preferides:


Shout Out Louds – Time Left for Love


Mogwai – Friend of the Night


Antònia Font – Wa Yeah


Kaiser Chiefs – I predict a riot

Bufa, quins directes. Estic emocionadíssima, en sèrio 😀 Sé que algun “gafapastas” (de bon rollo) potser li agraden alguns dels grups, i que a algun “gafapastas” camuflat de rural em maleirà per no anar a veure els Sex Pistols, que també toquen. A veure què n’opineu els altres. Per cert… pretenc endur-me la càmera de vídeo!



no avorrir-se el cap de setmana II by Atka Kevlarsjal

un disc… en la meva línea guitarreta-depressiva que tant agrada als companys de feina, m’està agradant moltíssim el penúltim disc de Bright Eyes, “Cassadaga”. Més variat que els anteriors i amb estil propi.

un còmic… començo aquesta nova categoria amb Persépolis, un dels còmics que més han fet parlar en els últims mesos, sobretot a partir que França en presentés la versió animada als Òscars. És una obra autobiogràfica d’una noia iraniana, que narra els fets succeïts al seu país en forma de vinyetes en blanc i negre. Norma Editorial el publica en català.

una pel·lícula… la setmana passada no l’altra vaig veure “Al otro lado“, una coproducció turco-alemanya dirigida per Fatih Akin que em va agradar moltíssim. No dec ser l’única, porta més de dos mesos en cartell als Verdi!.

una activitat… ja fa mesos que a la Fundació Miró exposen nous artistes japonesos, i com que sóc una indecisa crònica encara no he anat a cap d’elles. Evidentment ara me’n penedeixo, i tonc remordiments, com toca. Encara sóc a temps d’anar a veure l’última, “La poesia de l’estranyesa“, de Kohei Nawa. També pot ser una bona pràctica per fer pràctiques de dibuix.

nullun llibre… estic acabant (té només tres capítols, s’acaba ràpid) un llibre de l’escriptor islandès Sjón, “El zorro ártico”. Pertany a la col·lecció “Letras Nórdicas“, de literatura escandinava, que no coneixia i que em vaig alegrar enormement de descobrir, ja que permet anar treien el cap per la literatura dels diferents països nòrdics. L’edició, a més, és cuidada, cosa que alguns detallistes encara agraïm (això és un retret indirecte als editors en català d’Orhan Pamuk, per si no quedava clar…).



no avorrir-se el cap de setmana by Atka Kevlarsjal

Aquest és el meu propòsit de cada cap de setmana. No sé si és que sóc una mica addicta a la feina, o als viatges, o a tot plegat, però últimament o tinc els caps de setmana molt ocupats o tinc la sensació que m’avorreixo. Em desagrada especialment el diumenge, perquè tot funciona a mig gas… Així que intentaré fer algunes propostes per el cap de setmana, per aplicar-me a mi mateixa i per qui, com jo, no toleri bé tenir més d’una hora lliure…

un disc… estic recuperant C’était ici, d’Yann Tiersen. Una recopilació de directes impagables d’un dels meus músics preferits. Pels qui no el conegueu – mal fet! – es tracta d’un bretó que toca el piano, el violí, l’acordió,… i tot bé. Un bon partit, sens dubte!

una pel·lícula… aquest cap de setmana toca repetir Amélie, per localitzar les escenes on hi surt París per anar preparant l’excursió de la setmana que ve.

una activitat… demà commemoren al Parc de l’Estació del Nord el 60è aniversari de la Naqba, l’ocupació de Palestina. El programa és el següent:


10:30h Presentació de l’acte a càrrec de les entitats organitzadores (escenari)
11h Actuació de Pallassos Sense Fronteres (escenari)
12:30h Conta contes Palestins (carpa)
13:30h Tallers: – Cuina palestina
– Petit taller de dansa palestina ‘Dabke’
14:30h Dinar palestí a una zona habilitada (carpa)
16h Performance sobre territoris ocupats (escenari)
17h Taula rodona amb les organitzacions i moviments socials que participin de la jornada. Espai obert i interactiu amb el públic general (carpa)
19h Música amb ‘GADJO’ (escenari)
20h Concert del grup ‘Cesc Freixas i la banda’
22h Cloenda de l’acte.

un llibre… estic enganxada (i per desgràcia ja no en queden gaire pàgines…) a Istanbul, ciutat i records, del premi nobel turc Orhan Pamuk. És la meva manera de mantenir una mica el contacte amb Turquia. D’il·lusions també es viu, i jo en sóc experta a més a més.



més “he lays in reins” by Atka Kevlarsjal
Març 29, 2008, 5:07 pm
Filed under: música | Etiquetes: , , , , ,

Seguim amb les obsessions musicals 🙂 Ahir al Youtube vaig trobar una altra versió de “He lays in reins”, una de les cançons més boniques i hipnòtiques d’Iron & Wine, i de la que al ja us en vaig penjar el vídeo d’una gravació en directe. Ara n’he trobat una altra versió.

Quan jo vaig anar al concert a Barcelona, en Sam Beam tocava amb molts músics, i va ser genial. Però aquests vídeos en què només s’acompanya de la guitarra són especials. No crec que vingui per aquí a fer una gira així. En això sí que tinc enveja als nordamericans, que tenen alguns dels meus grups preferits tant a mà!