lullaby in black & white


no avorrir-se el cap de setmana III by Atka Kevlarsjal

un disc… aquesta setmana, descobriment dels bons! No us recomano un disc si no un grup de música, Debout sur le Zinc. Acordió, clarinet, guitarres, violí, trompeta, xilòfon, contrabaix, banjo, mandolina… res no es resisteix aquests set músics francesos. Veure’ls en directe ha de ser impresionant. Anotat als propòsits musicals del curs vinent!

un còmic… els bons còmics en la nostra llengua estan en ratxa, i fa poc La Magrana ha publicat Fun Home, d’Alison Bechdel. En aquesta obra autobiogràfica, l’autora narra els records de la seva infantesa i adolescència en un petit poble dels EUA, i com anirà descobrint la seva homosexualitat en aquest procés. A més a més, decobrirà també que comparteix aquesta opció sexual amb el seu pare, cosa que l’ajudarà a entendre les sensacions que ha viscut a casa des de petita. Si en voleu un breu resum, aquí el teniu.

una pel·lícula… laquest cap de setmana intentaré veure d’una vegada el documental Nömadak TX, que el tinc pendent des de fa mesos, i això no té perdó. Amb un historial de premis aclaparador, la pel·lícula ens explica el viatge musical de dos txalapartaris bascos que recorren el món compartin les seves vivències musicals amb d’altres cultures.

una activitat… a la Fundació Miró hi exposa Olafur Eliassion, artista danès – islandès nascut que es centra en l’estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Si penseu que hi vull anar només perquè és nòrdic o islandès… ho heu encertat!

un llibre… estic en plena ressaca del llibre “En tránsito de sueño en sueño”, de Clara Valverde. L’escriptora hi narra els quatre anys que va viure amb els indis cri del Québec, i tot el què en va aprendre d’ells. És una obra que fa reflexionar sense pretendre-ho en excés, i que està escrita en un estil senzill i sincer que la fa sentir molt propera. El perill està en l’inevitable ànsia que provoca de voler fer les maletes per marxar cap allà demà mateix.

Anuncis


històries d’indis i vaquers by Atka Kevlarsjal
Març 17, 2008, 8:13 pm
Filed under: compromís, relats | Etiquetes: , , , , ,

De petita, quan hi havia lluites entre indis i vaquers, sempre anava a favor dels indis. Crec que, ni a les pel·lícules ni jugant a l’hora del pati, ningú no tenia cap simpatia pels vaquers, que sense cap motiu que un infant pogués comprendre enganyaven i mataven els pobres indis. En canvi ells, amb les seves danses màgiques, les plomes, les pintures de guerra i els arcs, deixaven amb la boca oberta. Ja més tard, i coneixent la història més enllà de les pel·lícules, el seu respecte per la natura i la terra, a més a més, va fer-los mereixedors del meu.

 

No tothom, però, deu ser del mateix parer. Països com Brasil, Austràlia o, és clar, els Estats Units, mai no han respectat els drets dels “seus indis”. Massa sovint ha sortit a les notícies com la tala d’arbres a l’Amazònia deixa sense llar les tribus indígenes, i com els aborígens australians veuen trepitjats els seus drets una i altra vegada. Tothom s’espera de països com els Estats Units o Rússia, per posar dos exemples, que siguin els dolents de la pel·lícula i continuïn actuant amb la seva falta de tacte habitual, per dir-ho d’alguna manera que no fereixi la sensibilitat de l’espectador.

 

D’altres països, però, han sabut moure millor les seves fitxes. Ningú no esperaria que dels exemples més citats de progrés i respecte, com ho solen ser Canadà o els països escandinaus, en sortissin mostres de menyspreu exactament del mateix nivell que els que hi ha unes quantes línies més amunt. Ningú menys els Innu o els Sámi. Pobles que han tingut la mala sort que la terra on han habitat des de mil·lennis sigui ara el lloc ideal on omplir-se les butxaques, buscant-hi petroli o construint-hi centrals hidroelèctriques.

 

Per un govern fort deu ser fàcil, molt fàcil, fer fora de les seves terres aquestes tribus, que fins fa seixanta anys vivien sent nòmades, carregant totes les seves – poques – pertinences amb ells, en grups petits i sense cap mena de pretensió més enllà de seguir vivint així. Tan fàcil com injust. Si a més després no tens cap mania de presentar-te arreu com el millor exemple de tolerància i respecte a la diversitat, és a més a més covard. Tan covard com quan els vaquers disparaven a trets contra els indis armats amb fletxes de fusta.