lullaby in black & white


nanuq, l’esquimal gebrat by Atka Kevlarsjal
Març 4, 2008, 2:53 pm
Filed under: fonent el gel, relats | Etiquetes: , , , ,

Un altre conte. No és de l’estil cordelaciutat, aviso! Us agraïria molt especialment que em diguéssiu què us sembla, que el comentéssiu una mica. Entenc que les entrades musicals són avorridotes, però en aquesta m’agradaria comptar amb la vostra opinió (sincera!).

Nanuq l’esquimal gebrat

Nanuq l’esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.
Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d’ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.
S’han acabat els arbres, i l’aire s’ha fet més fred de sobte. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. Verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l’aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l’efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d’aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d’orella.
Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se’n va o se’n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure’s pel bosc de petit, a través d’ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.

PD: La coincidència amb el nom de la pel·lícula Nanook of the North l’he descoberta més tard d’escriure això. Reconec que m’ha fet gràcia 🙂 Caldrà veure-la!

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s



%d bloggers like this: