3, 2, 1… acció!

Tenia aquesta entrada pendent de fa més d’un mes. El darrer cop que vaig estar a París vaig acompanyar el meu amic Romain a la seva feina. Treballa projectant pel·lícules al cinema municipal de Pantin. Les tres hores que vaig estar passejant per la sala de projeccions se’m van passar en un moment, de tantes coses interessants que hi havia. Mai no havia vist com es projecten les pel·lícules! La càmera treia fum quan vam marxar!

Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives - és una mica com els Verdi - a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!

Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.

turisme responsable

Ara que arriba l’estiu, la majoria de vosaltres tindreu la sort de passar uns dies voltant pel món. Si us preocupa l’impacte -positiu, o negatiu- que els vostres dies de vacances poden tenir en el país que us acull temporalment, feu un cop d’ull a aquesta interessantíssima iniciativa:

Coneixmón: la webràdio del turisme responsable

Arran d’haver participat en un viatge de turisme responsable l’agost del 2005 amb la voluntat de conèixer el moviment més important del continent americà, el Moviment dels Sense Terra (MST) del Brasil, l’estiu del 2006 estrenem a Ràdio L’Hospitalet (96.3 FM) l’emissió del primer

programa de ràdio del turisme just, el ‘MÓN OBERT edició ESTIU’.

El programa setmanal, d’una hora de durada, s’estructura amb uns espais ben definits:

a) Introducció
b) Radiografia del destí
c) Presentació de l’entitat que proposa el viatge
d) Conversa amb els turistes responsables
e) Reportatge relacionat amb el poble visitat

Sempre amenitzats amb la música i amb els ritmes originals de cada població, cada programa és un viatge diferent, és un apropament humà als pobles de la terra a través de les organitzacions i persones animades i amb ganes d’encoratjar als oients a apuntar-se a una altra forma de conèixer món.

Què és el turisme responsable?

L’nomenat “turisme responsable” no apareix com un tipus o model específic de turisme, sinó com un moviment a favor de la sostenibilitat de l’acció turística que s’articula a través d’una àmplia gamma d’accions que podem sintetitzar en tres eixos:

a) establir models de desenvolupament turístic sostenibles i específics per a cada zona de destí, respectant les variables socials, culturals, econòmiques i mediambientals autòctones;
b) denunciar els impactes negatius que el turisme comporta o pot suposar en les societats locals i en el seu entorn, i a la vegada implicar-se i recolzar als col·lectius afectats;
c) valorar i reclamar la responsabilitat de turistes, tour-operadors, amfitrions i institucions públiques per tal d’afavorir models turístics sostenibles [J.Gascón & E.Cañada, "Viajar a todo tren: Turismo, Desarrollo y Sostenibilidad", Barcelona, 2005].

No es tracta per tant, de promocionar només models turístics alternatius respectuosos amb les societats, el medi ambient i les economies locals, sinó d’incidir sobre la totalitat del sector en la defensa dels drets civils i polítics (drets de primera generació), econòmics, socials i culturals (de segona generació) i dels pobles (de tercera generació).

Aquí queda la recomanació. Personalment, opino que tal i com estan les coses aquest tipus de turisme no és una opció, si no una responsabilitat moral. Si intentem aplicar aquests criteris quan viatgem potser canviarem una mica les coses.

Editat: un dels responsables del programa m’ha demanat de canviar la imatge que anteriorment havia posat per il·lustrar l’entrada pel seu bànner, del qual just ara en comencen a fer difusió. Canvi fet, doncs!

ombres xineses

Un dels aventatges que més valoro d’Internet és el fet que és l’usari que escull què li interessa i què no. Al contrari de la televisió, on ens empassen el que emetin (anuncis inclosos) Internet permet seleccionar. Un altre dels avantatges que encara té - no sé si això serà etern… - és que la informació que arriba sol ser molt més directa, sense haver de passar per filtres com ara les editorials. Els blocs en són un molt bon exemple, d’això.

Fa no massa en vaig descobrir un que ara comparteixo amb vosaltres: Ombres xineses. Forma part d’una iniciativa del Periódico, un conjunt de blocs que els corresponsals del diari que hi ha escampats pel món escriuen. Aquest format, el bloc, permet una immediatesa i un estil més propi que l’estàndard exigit per un mitjà de comunicació de masses com ho és un diari. En aquest cas el seu autor, Adrián Foncillas, ens acosta la realitat de la Xina a la porta de casa o, més ben dit, a la pantalla de l’ordinador.

És un plaer llegir les seves entrades. Són crítiques, poques coses s’escapen a la seva mirada. Coses que mouen a la reflexió, i que ens recorden sovint la complexitat de la realitat que ens sol arribar en la seva forma més descafeinada i simplificada. A més a més estan ben escrites, un valor que a vegades escasseja a la xarxa i que, per escàs, sorpèn gratament quan es troba. Us n’incloc una perquè us en feu una idea. Si us agrada, aneu de cap al seu bloc, ja que la resta són igual d’interessants.

Merkel i Sarkozy, no és el mateix

S’acostuma a ficar aquests dies al mateix sac Angela Merkel i Nicolas Sarkozy perquè aquella no anirà a la cerimònia d’inauguració dels Jocs en protesta per la política de drets humans de la Xina i aquest és probable que tampoc.

Merkel és, probablement, l’única líder europea que tracta amb honesta bel·ligerància els drets humans a Pequín. El més habitual és que les delegacions diplomàtiques deixin anar als xinesos un parell de generalitats o abstraccions abans d’anar-se’n amb sucosos contractes econòmics sota el braç. Per a la Xina és un tràmit indolor, i el país en qüestió en fa prou per salvar la cara davant la seva opinió pública. “Els hem mostrat la nostra més enèrgica postura, i s’han mostrat molt oberts a considerar-la”, és una fórmula habitual.

Merkel va rebre l’any passat el Dalai-lama, que havia estat ignorat en la seva visita a Espanya per Zapatero i Montilla. La visita li va costar a Alemanya un contracte econòmic sobre aviació emparaulat amb la Xina. Merkel va ser repudiada per la classe política i empresarial del seu país: menys idealisme naïf i més real politik, va ser el missatge.

Poques setmanes després, Sarkozy firmava a Pequín el contracte que dreta llei li pertanyia a Alemanya. Sarkozy ha estat portada aquests dies per postular-se com a mediador entre Lhasa i Pequín, ha estat portada per plantejar-se els dubtes de si anar o no a la inauguració, ha estat portada per imposar tres condicions a la Xina i serà portada quan anunciï finalment si hi va o no, si no hi ha portades abans. Merkel va dir fa mesos que no hi aniria i s’ha negat a entrar en aquest guirigall.

Una altra consideració: l’últim que farà la Xina és negociar amb el dalai-lama només perquè l’hi imposin. Seria un senyal de debilitat intolerable. Ignoro com de prop estava Pequín de negociar amb el dalai-lama, però dedueixo que ara està encara més lluny. Aquesta ha estat la contribució de Sarkozy al conflicte del Tibet.

No hauria de confondre’s la fèrria, incondicional i admirable defensa dels drets humans d’Angela Merkel amb la mediàtica xerrameca de Sarkozy.

el que és i no és viatjar

2:30 de la matinada. Després d’una horeta al llit perduda mirant al sostre, estressada per les vacances d’estiu, decideixo fer un passeig per casa. Vaig a la cuina, i em preparo una mica de pa amb mantega salada, costum insà regal d’uns amics bretons. Fullejo el diari; com sempre, començo per la contraportada. M’aturo allí mateix, amb aquest titol d’article : “El que no és viatjar”. M’agrada, i m’incita a escriure. Us en copio l’original, i la meva resposta, que no he pogut evitar donar:

2/4/2008 SET X SET
El que no és viatjar
JULI CAPELLA

No és viatjar sortir escopetejat d’aquí cap allà. No és viatjar traslladar-se a una altra ciutat per motius de negocis. No és viatjar empassar-se el frenètic programa de visites d’un tour operator, amb tot mil.limetrat. No és viatjar batre el rècord de màxima visita a museus, amb la mínima estada davant de cada quadro; dedicar 10 segons a La Gioconda o veure el David de Miquel Àngel només per davant. No és viatjar endur-se el menjar de casa, la música de casa, els llibres de casa… No és viatjar estar sempre comparant el menjar del lloc, per acabar tard o d’hora enyorant el pa amb tomàquet i pernil i un bon rioja. És un viatge tonto el de qui disfruta només a l’arribar, veient les fotos a casa. És un viatge absurd viatjar amb l’objectiu d’aprendre per després poder explicar-ho als altres.

No és viatjar acumular punts per a la targeta Iberia Plus Oro i conèixer-se de me- mòria les sales vip lounge del planeta. No és viatjar demanar a la gent de la teva ciutat que et recomanin indrets per després, un cop allà, no demanar consell a ningú del país. No és viatjar estar orgullós de no haver-se perdut mai. No és viatjar, en general, anar a congressos, fires, casaments o resorts. No és viatjar arribar a un lloc i ajeure’s a l’hamaca i atracar-se tot el dia de gintònics. No és viatjar ocupar habitacions d’hotel successivament, sempre iguals, però col.locades en ciutats diferents, amb el mateix minibar amb les mateixes marques de begudes.Durant molts anys, he viatjat sense viatjar: m’he mogut molt del lloc, però amb prou feines he disfrutat del destí. He desplaçat els meus àtoms, però no han sintonitzat amb l’esperit del lloc. No sé si he viatjat…

I, la meva resposta…

El que és viatjar

 

És viatjar prendre’s en calma el trajecte perquè els dos vols barats que has comprat et fan estar-te 4 hores a l’aeroport mirant el sostre, somniant amb els ulls oberts en el teu destí. És viatjar veure com l’autobús de l’operador turístic ja marxa i tu et quedes, perquè encara queden tantes coses per veure. Es viatjar decidir que canviaràs la visita al museu per una processó religiosa i una cursa de cavalls pel centre d’un poble arraulit als peus d’una muntanya de pedra grisa. És viatjar posar una ràdio que no entens mentre a la cuina menges köttbullar amb salsa marró, i sentir-te com a casa. No és un viatge tonto el que no tens en fotografia perquè vas decidir que volies veure les coses amb els teus ulls i no a través del visor de la càmera. No és un viatge absurd el que no expliques als teus amics si no al teu diari de viatge, perquè davant de tantes emocions només ell és capaç d’entendre’t.

 

És viatjar que, en arribar a l’alberg, la llitera que hi havies reservat es converteixi en una suit individual de dos pisos perquè és fora de temporada i ets l’única persona que s’hi allotja. És viatjar que et convidin a dinar, i que durant la sobretaula que s’allarga fins al vespre t’assabentis de totes les curiositats dels locals. És viatjar guardar el mapa i decidir que una ciutat no té mai pèrdua, prenguis el camí que prenguis. És viatjar omplir-se la gola d’aigua fresca després d’una llarga caminata… o d’aigua calenta, perquè ha fet calor i ja no és, ni remotament, fresca. És viatjar adormir-se vora el mar en una tenda de campanya, veient el sol de mitjanit, i pensant que l’habitació més cara de l’hotel més car del món no li fa justícia.

Aquests últims anys, he intentat viatjar. Potser pocs viatges, però en ells m’hi he entregat en cos i ànima. En tornar, crec que els meus àtoms s’han emportat d’amagat del control de duanes alguna cosa que, curiosament, tampoc han detectat en el control d’arribada. Encara la guarden.

Un exercici nocturn com un altre Bromes a part, m’ha encantat el text original, perquè m’ha permès reafirmar-me en les meves idees i la meva manera de viatjar. Temps per un mateix, temps per l’entorn i temps per la gent amb qui et trobes. Contacte directe, de l’aire, la terra i les persones. Endur-te records que no venen a les botigues, i que no es fan malbé amb els anys.

on són les antípodes?

De petita estava obsesionada - una, que és de fàcil obsesionar - amb Nova Zelanda, perquè no sé on algú em va dir que, si des de Barcelona travessaves el món passant pel centre de la terra, sorties a Nova Zelanda. Era el lloc del món que estava més lluny. Fa poc vam estar discutint a la feina si això era veritat, perquè algú deia que havia tingut una obsessió semblant però pensant que el lloc que estava més lluny era el Japó. Ara, amb la Wikipedia, he resolt el problema.

Si traces una línia des de Barcelona cap al centre de la terra - dit ben dit, sense tota la pel·lícula infantil del centre de la terra, serien les antípodes - i segueixes, vas a parar al bell mig del mar. Però, en termes més genèrics, sembla que efectivament, el lloc amb terra més llunyà on es pot anar des de Barcelona és Nova Zelanda.

suècia I: Helena

L’Helena és una dona sami i viu a Jokkmokk, com ho feren els seus pares, els seus avis i unes quantes generacions més, després que els seus avantpassats deixessin de ser nòmades. El seu mitjà de vida principal és la cria de rens, però com que el negoci no és suficient per a guanyar-se la vida ho complementa amb activitats que li permetin seguir mantenint l’estil de vida sami, com el turisme a petita escala o l’artesania.

Porta els seus fills a escola al matí, com moltes altres mares, i a la tarda els va a recollir, també com moltes altres mares. Però a les estones lliures també ensenya els seus fills a tirar el llaç per a atrapar rens del ramat - això la majoria de les nostres mares ja no ho fan, oi?. Quan la veig atrapant-ne un, l’admiro: us asseguro que, per menuts que siguin en comparació amb els ants, la seva cornamenta fa respecte.

M’explica que fa no massa va visitar Barcelona. Li pregunto si li va agradar la ciutat, i encongeix les espatlles. Em diu que no va saber aclarir-se enl’embolic de carrers i edificis, i que va acabar perduda i desorientada; finalment, no va veure cap dels nostres monuments o indrets més emblemàtics. Primer em sobta, això… després em sembla fins i tot lògic. Ella encaixa molt més en aquell paisatge de boscos infinits coberts de blanc on jo, de ben segur, em perdria.

Quan li pregunto per la situació i el futur de la llengua sami, es mostra dubtosa. Em destaca que, en una conversa entre un grup de sami, només cal que aparegui un parlant de suec perquè tota la resta abandonin la seva llengua i es passin a parlar suec. No fa falta que m’expliqui res més. En això – no per sort precisament – no som tan diferents.

depressió-readaptació-post-viatge

Torno a ser a Barcelona. Voldria escriure moltes coses sobre Suècia i les experiències que hi he viscut - i espero fer-ho en algun moment - però ara mateix estic en plena depressió-readaptació-post-viatge i estic bloquejada. Desrpés de les emocions fortes la monotonia es fa més monotona que mai, valgui la redundància. Ja em perdonareu, intentaré compensar-ho quan m’animi una mica. És com els encostipats, això: s’ha de passar. petonets!

Des del cercle polar artic

Fa nomes tres dies que soc aqui a dalt, pero em sento com a casa… em penso que soc de facil acostumar als llocs, fins i tots als llocs glassats (no hi ha ce trencada al teclat, ni accents!) i foscos. Nomes tinc mitja horeta per actualitzar-vos, aixi que he decidit fer una seleccio de fotos i comentar-les una miqueta.

Com ja saber, vaig arribar a Stockholm i vaig agafar un tren nocturn cap al nord. Vaig passar un dia a Luleå, una ciutat costanera una mica mes avall del cercle polar. Al mati vaig fer una volta, el sol (o pseudo sol) encara no havia sortit. Vaig quedar-me amb la boca oberta (i no ho dic en plan literari, realment se m va orir la boca de la flipamenta…) quan vaig veure que aquella extensio blanca del meu davant no era un prat nevat, era el mar!

Vaig passar el dia visitant la ciutat, es va fer fosc a les dues i pico… i tampoc es que les hores del llum siguin encegadores, la veritat! A la tarda vaig agafar un bus cap a Jokkmokk. Estava cansada, la nit anterior dormint al tren no havia descansat gaire. Aixi que al bus em vaig adormir. Quan em vagi despertar, vaig veure aixo al meu davant:

Tot fosc, i flocs de neu iluminats que bufaven davant nostre. Em vaig espantar, pensava que erem en mig d una tesmpesta de neu. Vam parar, pensava que ens aturavem per aixo, per era nomes una de les parades del bus. Resulta que nevava poquissim per ells, ni s immutaven. I aqui que quan plou molt ja deixen de funcionar les coses…

A la tarda vaig arribar a Jokkmokk. Vaig descobrir que efectivament soc una viatgera molt original: soc l unica persona en tot l alberg. Ara be, tinc companyia avui he anat a l esglesia a veure com feine la missa d advent, i he conegut gent. he estat passajant amb ells al mercat que se celebrava a la plassa, on he vist coses com aquestes:

Fins i tot un Pare Noel! En un entorn molt mes adequat que el carrer Pelai de Barcelona, com podeu veure! Tot aixo es una passada. Es veritat que fa molt fred - avui deu sota zero, i em diuen que aixo per ells encara es bon temps! - i que es fa fosc aviat. Pero es precios, i molt especial.

Un ultim apunt. Sabeu que mencante les caputxes amb peluses, oi?`Doncs resulta que no son un element decoratiu per enamorats de l estil esquimal com jo. Amb la caputxa posada, els pels aturen els flocs de neu quan neva, i impedeixen que et caiguin tots a la cara. Ah! i per que us feu una idea de la situacio: avui he sortit al carrer amb botes, dos mitjons, malles, pantalons d esquiar, dos jerseis, abric, guants, braga, gorro… i la caputxa!

d’aquí a 4 hores…

Em llevo, em dutxo, esmorzo, i me’n vaig cap a Lapònia. Suposo que, a aquestes alçades, tots n’esteu informats. Últimament he estat donant la tabarra a tort i a dret, i especialment els companys de la facultat i del despatx deuen haver acabat de mi fins… al capdamunt. I, la veritat, com a teràpia anti-estrès tampoc ha funcionat, continuo nerviosa. Ja veurem com va, sabeu que a la tornada continuaré donant la llauna.

Aprofito per explicar-vos que la cosa no s’atura. Tot just avui, he comprat vol + hostal per passar el cap d’any a Lisboa. Total, ja estava estressada, no venia d’aquí. S’han acabat els cap d’anys buscant bar per Gràcia, sí! Ens anem fent grandets

Sembla que això és addictiu. Potser, com que aquestes coses generen adrenalina (ni que sigui pels nervis que passes!), després el cos en demana més. O potser començo a dir tonteries pq és molt tard, estic molt cansada, i hauria d’acabar de fer la maleta d’una punyetera vegada.
Un petó molt fort a tots, fins aviat

personatges de "Les Puces"

No sé com se suposa que hauré d'explicar els meus viatges per escrit si sóc massa gandula com per escriure una minicrònica del meu viatge a París, el cap de setmana passat. Voldria explicar algunes coses… un concert on els músics vestien roba d'estar per casa, un mercat de segona mà on s'hi poden trobar des de carregadors de mòbil fins a mobles lacats xinesos, i una obra de teatre on hi participaren alguns sense sostre. Entre d'altres. Crec que de moment escaquejaré el “bulto” amb unes fotografies. Venedors del mercat de segona mà, conegut com Les puces de Paris - Sant Ouen. Un lloc per perdre-s'hi i jugar a buscar tresors…