un disc… aquesta setmana, descobriment dels bons! No us recomano un disc si no un grup de música, Debout sur le Zinc. Acordió, clarinet, guitarres, violí, trompeta, xilòfon, contrabaix, banjo, mandolina… res no es resisteix aquests set músics francesos. Veure’ls en directe ha de ser impresionant. Anotat als propòsits musicals del curs vinent!
un còmic… els bons còmics en la nostra llengua estan en ratxa, i fa poc La Magrana ha publicat Fun Home, d’Alison Bechdel. En aquesta obra autobiogràfica, l’autora narra els records de la seva infantesa i adolescència en un petit poble dels EUA, i com anirà descobrint la seva homosexualitat en aquest procés. A més a més, decobrirà també que comparteix aquesta opció sexual amb el seu pare, cosa que l’ajudarà a entendre les sensacions que ha viscut a casa des de petita. Si en voleu un breu resum, aquí el teniu.
una pel·lícula… laquest cap de setmana intentaré veure d’una vegada el documental Nömadak TX, que el tinc pendent des de fa mesos, i això no té perdó. Amb un historial de premis aclaparador, la pel·lícula ens explica el viatge musical de dos txalapartaris bascos que recorren el món compartin les seves vivències musicals amb d’altres cultures.
una activitat… a la Fundació Miró hi exposa Olafur Eliassion, artista danès - islandès nascut que es centra en l’estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Si penseu que hi vull anar només perquè és nòrdic o islandès… ho heu encertat!
un llibre… estic en plena ressaca del llibre “En tránsito de sueño en sueño”, de Clara Valverde. L’escriptora hi narra els quatre anys que va viure amb els indis cri del Québec, i tot el què en va aprendre d’ells. És una obra que fa reflexionar sense pretendre-ho en excés, i que està escrita en un estil senzill i sincer que la fa sentir molt propera. El perill està en l’inevitable ànsia que provoca de voler fer les maletes per marxar cap allà demà mateix.
Tenia aquesta entrada pendent de fa més d’un mes. El darrer cop que vaig estar a París vaig acompanyar el meu amic Romain a la seva feina. Treballa projectant pel·lícules al cinema municipal de Pantin. Les tres hores que vaig estar passejant per la sala de projeccions se’m van passar en un moment, de tantes coses interessants que hi havia. Mai no havia vist com es projecten les pel·lícules! La càmera treia fum quan vam marxar!
Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives - és una mica com els Verdi - a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!
Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.
Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.
Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.
Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula - jo com sempre tard - em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.
A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.
Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.
Un altre conte. No és de l’estil cordelaciutat, aviso! Us agraïria molt especialment que em diguéssiu què us sembla, que el comentéssiu una mica. Entenc que les entrades musicals són avorridotes, però en aquesta m’agradaria comptar amb la vostra opinió (sincera!).
Nanuq l’esquimal gebrat
Nanuq l’esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.
Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d’ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.
S’han acabat els arbres, i l’aire s’ha fet més fred de sobte. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. Verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l’aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l’efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d’aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d’orella.
Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se’n va o se’n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure’s pel bosc de petit, a través d’ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.
PD: La coincidència amb el nom de la pel·lícula Nanook of the North l’he descoberta més tard d’escriure això. Reconec que m’ha fet gràcia Caldrà veure-la!
Sé que no fa massa que us vaig insistir que anéssiu al cine a veure Once. I potser vaig ser excessivament pesada, perquè si ara us torno a insistir - encara amb més convenciment - que aneu a veure una altra pel·lícula, m’engegareu a fer punyetes. Almenys, llegiu això:
There is pleasure in the pathless woods, there is rapture in the lonely shore, there is society where none intrudes, by the deep sea, and music in its roar; I love not Man the less, but Nature more.
Lord Byron
Amb aquesta cita comença la pel·lícula, que narra la història real d’un jove nord-americà de vint-i-dos anys acabat de llicenciar que ho deixa tot per seguir el seu instint: anar cap al nord. Amb Alaska com a destí i l’autosuficiència com a repte, comença el seu viatge.Amb un argument així, era previsible que jo l’anés a veure; sembla que és sentir la paraula “nord” i anar-hi al darrera. No us enganyaré, no la recomanaria a tothom. Però si us agrada anar de viatge, anar de viatge de veritat, perdre-us sols en un racó del món i sorprendre-us amb el què us envolta, crec que us agradarà. La banda sonora és excel·lent, i les imatges i els sentiments que transmeten també. Per acabar-vos de convèncer:
Un dels comentaristes més habituals (per no dir l'únic) d'aquest blog està acusant-me de mandrosa a l'hora d'escriure en aquest blog. Com que més valen fets que paraules, aquí arriba la resposta en forma d'una nova entrada.
Diuen que quan no podem tenir una cosa que volem ens acontentem amb còpies llunyanes o imperfectes. He experimentat aquesta sensació moltes vegades. Abans del meu viatge a Suècia, cada dia m'hi acosto a través la seva música, la seva literatura o el seu idioma, com si així hi fos més a prop, pretenent ignorar els milers de quilòmetres que hi ha d'on sóc a on voldria ser, i seré. El mateix em passa amb llocs on he estat feliç, com Islàndia o París. Sembla que qualsevol cosa que em recordi aquests llocs porti amb ella un trosset dels moments que hi he viscut, emmagatzemats en forma de bons records en la meva memòria, i sovint endolcits - no ho negaré - amb el pas del temps i el contrast amb la grisor de la rutina.
Avui projectaven una pel·lícula islandesa als cinemes Maldà. Com és previsible en mi, hi he anat només perquè era islandesa, sense cap altre motiu. M'imaginava que seria subtitulada, i em compensava només el fet de tornar a sentir, en mig d'un discurs inintel·ligible, expressions com “goðan daginn”, “bless, bless” o “takk”, que van deixar d'estar en boca meva ara ja fa més de tres mesos. La pel·lícula en qüestió, Börn, a més a més de ser islandesa ha resultat ser força bona i, a més, sorprenent, així que m'atreveixo a recomanar-la en general, fins i tot sabent que sereu, de ben segur, més objectius que jo jutjant-la.
Caldrà veure-la!