reykjavík

Fent proves amb els Letraset (la gamma de warm grey menys un que he perdut) i paper d’aquarel·la. El paper no em convenç, massa absorvent pels retoladors. A veure si en trobo que em moli més, i que sigui portable de viatge

la gent oculta

L’estiu passat vam plantar més de 30.000 arbres al turó que hi ha darrera de Húsavík. 30.000 arbres són moltes bromes, moltes rialles, i moltes converses. I, quant la boira és tan densa que en ple migdia no et deixa veure el camí de tornada, també són històries islandeses de trolls, elfs o gent oculta. Els dos primers també ens sonen aquí, però la gent oculta, que jo vaig conèixer per “hidden people”, i que a la seva terra són els “huldufolk”, són patrimoni exclusiu de l’illa. Va ser una de les caps del camp de treball qui, entre cop d’arada i cop d’arada, ens en va explicar la història:

Adam i Eva vivien feliços la seva nombrosa prole a casa seva quan, un dia, Déu Nostre Senyor els va avisar que, ben aviat, vindria a visitar-los. En un primer moment se’n van alegrar molt; però després Eva es va preocupar, ja que els seus fills no estaven gaire nets, i li feia vergonya que Déu els veiés tan descuidats. Així, es va afanyar a netejar-los. Els netejava un darrera l’altre, però abans que pugués acabar, Adam el va avisar que Déu era a punt d’arriba. Eva va decidir, aleshores, que amagaria els fills que encara eren bruts en una cova.

Quan Déu va arribar, va estar molt content, de veure aquella família tan polida, i aquells nens i nenes tan nets i ben vestits. Però Déu no és una persona qualsevol, i no se li pot amagar res. Suspicaç, Déu va preguntar a Eva si aquells eren tots els fills que tenia. Ella, temerosa, li va dir que sí. Déu li ho va tornar a preguntar, i Eva insistí que no tenia més fills. Aleshores Déu, enfurismat, llançà una maledicció. Aquells nens que Eva havia volgut amagar dels ulls de Déu, romandrien per sempre més amagats als ulls de les persones, sent invisibles. No moririen i serien bells i joves per sempre més, però cap ésser humà els veuria mai.

Dels fills d’Adam i Eva que ella va tenir temps de netejar, en venim tots nosaltres. Els altres, que Eva va amagar, són coneguts amb el nom de ‘la gent oculta’, i encara habiten per les muntanyes i coves d’Islàndia. Hi ha qui diu que, a vegades, es deixen veure a algun humà; hi ha qui diu que no, que sempre romanen en la seva invisibilitat.

També hi ha ha algun incrèdul que diu que tot això és mentida; en tot cas, si veieu aparèixer en mig de la boira islandesa algú vestit amb roba de fa uns centenars d’anys sospitosament atractiu, desconfieu.

Húsavík

Mai no m’ha agradat passar l’estiu a Barcelona. És avorrit, la xafugor és insuportable, i està ple de turistes que vénen a comprar barat. Per escapar de tot aixó, aviat farà un any, vaig buscar al Google “camp de treball”, buscant desesperadament alguna cosa per fer a l’estiu. Vaig anar a parar a la pàgina web dels camps de treball que coordina la Generalitat. Davant de la llista, els meus ulls es van parar a la I, d’Islàndia. El pols se’m va començar a accelerar, i vaig saber que era allà on volia passar les meves vacances. Gairebé a l’atzar vaig escollir un camp.

El nom del lloc on es feia el camp que vaig triar era Húsavík. Em sonava.. diferent, i poca cosa més. No vaig trigar a tornar a fer una cerca a Google , aquell cop a l’apartat d’imatges, per saber quina cara tenia el lloc que jo havia triat. És un poble petit, no vaig trobar gaire fotografies, però les poques que hi havia em van deixar bocabadada; per mi, fins aquell moment, la combinació “mar + muntanyes nevades” era una cosa impossible.

Tres mesos més tard, i havent fet unes quantes hores d’avió i encara més d’autobus, passejàvem amb els companys del camp de treball per l’espigó del port de Húsavík, i a les dues de la matinada els meus ulls veien com el sol no es ponia darrera d’aquelles muntanyes nevades en ple mes de juliol; i jo sentia, per segon cop a la meva vida, aquella sensació impagable d’haver acomplert un somni.

Dettifoss

És set de juliol, el dia és gris i fa fred, quan arribem al parc natural de Jökulsárgljúfur i deixem la furgoneta a l’aparcament que hi ha al costat d’una de les cascades més famoses d’Islàndia, Dettifoss. Ja des d’allà, no es deixa veure però es fa notar, en forma de núvol blanc intermitent que interromp el paisatge gairebé lunar que l’envolta. Un camí gairebé imperceptible ens convida a acostar-nos-hi més i no ens fem de pregar, gairebé ansiosos.

Dettifoss, de lluny

Quan les gotes d’aigua que esquitxa la cascada més potent d’Europa t’omplen la cara i gairebé no et deixen obrir els ulls, les paraules s’encallen i no s’atreveixen a pujar més enllà de la gola. I ni falta que fa, perquè cap cadena desordenada de paraules podria explicar el què veuen els teus ulls astorats millor que el soroll eixordidor de l’aigua baixant, enfurismada, per la tallant paret de pedra. Pregunto a Gunnar, el nostre guia, si Dettifoss significa alguna cosa, i em diu que l’arrel correspon a un verb antic que vol dir “caure”, i ‘foss’ vol dir cascada. A Islàndia, hi ha Gullfoss, la cascada d’or; Goðafoss, la cascada dels déus i Dettifoss és, simplement, la “cascada caient”.

El caminet que porta al peu de la cascada

Veieu la gent a l’altra banda?

Res no interromp aquesta cascada grisa, coneguda per ser la més potent d’Europa, que aboca l’aigua a una velocitat que pot arribar, en èpoques de màxim cabal del riu, a 500 metres cúbics per segon. La grisor té una explicació: l’aigua baixa ni més ni menys que del Vatnajökull, el casquet glacial més gran d’Europa que cobreix el 8% de l’illa de color blanc durant tot l’any. El seu gel, en fondre’s, arrossega sediments durant tot el trajecte, donant als rius i al paisatge aquest to de pel·lícula en blanc i negre.

Una mica més a prop

És set de juliol i fa fred, la temperatura no s’enfila per damunt dels 15 graus. El cel està tan gris com l’aigua de la cascada. Uns milers de quilòmetres més al sud, a casa, la gent deu omplir les platges i el cel deu lluir un color blau insuperable. Però tant li fa, perquè des d’allà ni s’imaginen quant esquitxa, la cascada més potent d’Europa.

Ísland, 7 de juliol de 2007

Dilluns 7 de juliol del 2007.

Aquest és el meu nom en japonès, escrit pel Noe, un noi francès del camp.

A l’esquerra, hi ha un fil de llana que hem anat a comprar aquesta tarda amb l’Émilie, a la botiga del poble. Volem aprendre a fer mitjons, i la dona de la botiga, molt maca i simpàtica, s’ha ofert per ajudar-nos. Ho hem provat aquesta tarda, i la cosa està realment difícil! Fins i tot ens ha donat l’adreça de casa seva, per si volíem ajuda!

Ara toca una mica de marxa enrera, i explicar algunes coses d’aquest cap de setmana. Ben intens, per cert! Hem fet una excursió que ha estat una passada.

El dissabte al matí havíem quedat amb Gunard, l’home que ens ha organitzat la sortida i ens ha deixat la tenda. Ens ha portat fins a Dettifoss i Selfoss. Espectacular, el vent aixecava l’aigua de la cascada i ens esquitxava la cara. Dettifoss és una cascada molt potent, i l’aigua no cau suaument si no amb força i remoguda. L’aigua és de color gris, perquè porta sorra de les glaceres.

Després va començar la marxa. Des de Dettifoss i Selfoss comença a dibuixar-se un canó, que arriba fins al mar fent-se més baix. El vam anar resseguint, cada cop més i més espectacular. Color verd, cascades, rierols, un darrera l’altre. Vam haver de creuar un riu, l’aigua era glaçada i transparent. Quan els rierols arriben al riu, però, s’ajunten amb l’aigua gris de les glaceres. Hem vist també unes pedres gegants, els islandesos els hi diuen “trolls”. Després, esgotats, hem arribat al càmping.

L’endemà al matí, la cosa ha començat forta: més estrats de pedra que dibuixen hexagons en diverses roques, i en forma de cova. Després hem caminat per la cima d’unes muntanyes de grava volcànica vermella, una preciositat. Als peus, rodejats de pedres, com si fos un castell.

Abans d’arribar a Ásbyrgi, encara ens ha donat temps de travessar un mini-desert i resseguir un penyasegat, des d’on veiem ocells volant per sota nostre.

Ara mateix són gairebé la una i mitja, i estic esgotada, però, per primer cop en molt de temps, completament feliç. Escric a la llum de la finestra, és clar… des que vaig arribar, no s’ha fet de nit.

goðan daginn, Börn!

Un dels comentaristes més habituals (per no dir l'únic) d'aquest blog està acusant-me de mandrosa a l'hora d'escriure en aquest blog. Com que més valen fets que paraules, aquí arriba la resposta en forma d'una nova entrada.

Diuen que quan no podem tenir una cosa que volem ens acontentem amb còpies llunyanes o imperfectes. He experimentat aquesta sensació moltes vegades. Abans del meu viatge a Suècia, cada dia m'hi acosto a través la seva música, la seva literatura o el seu idioma, com si així hi fos més a prop, pretenent ignorar els milers de quilòmetres que hi ha d'on sóc a on voldria ser, i seré. El mateix em passa amb llocs on he estat feliç, com Islàndia o París. Sembla que qualsevol cosa que em recordi aquests llocs porti amb ella un trosset dels moments que hi he viscut, emmagatzemats en forma de bons records en la meva memòria, i sovint endolcits - no ho negaré - amb el pas del temps i el contrast amb la grisor de la rutina.

Avui projectaven una pel·lícula islandesa als cinemes Maldà. Com és previsible en mi, hi he anat només perquè era islandesa, sense cap altre motiu. M'imaginava que seria subtitulada, i em compensava només el fet de tornar a sentir, en mig d'un discurs inintel·ligible, expressions com “goðan daginn”, “bless, bless” o “takk”, que van deixar d'estar en boca meva ara ja fa més de tres mesos. La pel·lícula en qüestió, Börn, a més a més de ser islandesa ha resultat ser força bona i, a més, sorprenent, així que m'atreveixo a recomanar-la en general, fins i tot sabent que sereu, de ben segur, més objectius que jo jutjant-la.

A veure si endevineu…

Noodles, curry, salses xineses… Es veu que als islandesos els agrada, el menjar xinès! A Reykjavík hi ha uns quants restaurants xinesos, probablement menys desl que tenim en tot el barri de Gràcia. A més a més, a gairebé tots els supermercats podem trobar la secció de productes xinesos, de la marca Blue Dragon, força popular també a casa nostra. Correré el risc de ser tòpica dient això, però la globalització arriba també a 66 graus de latitud de l’hemisferi nord, prou lluny. Tot i així, no cal que ens espantem més del compte: els islandesos continuen fidels als seus costums i els prestatges són plens a vessar de peix assecat i skyr, el postre islandès per excel·lència. De bacallà, però, no en tenen… es veu que l’importem tot nosaltres! Ells ho compensen important menjar xinès, tot queda resolt, així.

Roads

Tinc dubtes sobre si fer aquest post en anglès o en català, pq no sé qui el llegireu… En fi. El cas és que he estat remirant les 1400 fotos d’Islàndia, en plan nostàlgic total (el meu mono de viatge va en augment cada dia que passa, començo a estar insuportable) i he redescobert algunes fotos que, en primer moment, no em van semblar especialment espectaculars però que ara m’agraden molt. Em farieu un favor molt gran si em diguessiu què us semblen

Estic descobrint que m’encanten les fotos amb carreteres em recorden quan vaig al seient del copilot (el meu preferit) posant la música que m’agrada i badant amb al paisatge. A Islàndia em vaig passar 3 dies amb cotxe mirant per la finestra… i els meus companys de vehicle van acabar odiant l’Yann Tiersen gràcies a mi