Cada cop que entro a la Wikipedia en anglès, em quedo una bona estona mirant la portada. No és que badi, és que penso. Per si no us ho creieu, avui, m’he decidit a fer una entrada sobr el què penso mentre sembla que badi.
Fixeu-vos en les llengües que encapçalen els rànquings d’articles, i el nombre de parlants que tenen. Us n’he fet una taula-resum (amb data de consulta d’avui):
A més a més, també mostra la següent informació:
D’altres llengües amb més de 100.000 articles: català, noruec (estàndard escrit bokmål), rus, romanès, finès, turc, volapük i xinès simplificat.
La resta de llengües ja estan classificades per “llengües amb més de 10.000 articles”, i “llengües amb més de 1.000” articles, i no les incloc en aquesta anàlisi perquè la cosa s’allargaria una mica massa.
El tema es torna interessant si incloem en la matriu de dades la variable “nombre de parlants” de cadascuna d’aquestes llengües (la font és Ethnologue i Linguamundi. Si sabés fer anàlisi de correlacions, de components principals, o el què pertoqui en aquest cas, ho faria, però com que no en sé ho deixo en un parell de taules.
Per una banda, la separació llengües europees / no europees sembla força explicativa, especialment si la relacionem amb el nivell de progrés o benestar dels països en qüestió. Dins d’Europa mateix, però, casos com el neerlandès i el suec criden l’atenció per la posició alta que encapçalen en el rànquing i el nombre mitjà de parlants que tenen, allunyat de llengües com l’anglès, el portuguès, l’espanyol o l’àrab i el xinès (que ni tan sols han arribat a entrar en aquesta llista).
Aquí el ball de xifres és encara més espectacular. El català es dóna la mà amb llengües que gaudeixen de plena normalitat, com el noruec o el finès, i a més juga a la mateixa divisió que gegants com el xinès i el rus.
No sé gaire com posar negre sobre blanc tot el què em passa pel cap. Però tot i que en una primera lectura, la Wikipedia sembla una bona plataforma per promoure el multilingüisme i les llengües minoritzades més enllà de les limitacions i restriccions polítiques, també sembla un clar reflex de la manca d’accés a les noves tecnologies per un nombre escandalós de persones.
En tot cas, em quedo amb ganes de treballar-hi més. Un dia que enxampi l’amic de les xarxes fent el gandul (costa, però, és l’home multitasques que desmenteix allò que els homes no poden fer dues coses a la vegada) potser li insisteixo perquè m’ajudi a analitzar-ho d’una manera més explicativa.
