Húsavík

Mai no m’ha agradat passar l’estiu a Barcelona. És avorrit, la xafugor és insuportable, i està ple de turistes que vénen a comprar barat. Per escapar de tot aixó, aviat farà un any, vaig buscar al Google “camp de treball”, buscant desesperadament alguna cosa per fer a l’estiu. Vaig anar a parar a la pàgina web dels camps de treball que coordina la Generalitat. Davant de la llista, els meus ulls es van parar a la I, d’Islàndia. El pols se’m va començar a accelerar, i vaig saber que era allà on volia passar les meves vacances. Gairebé a l’atzar vaig escollir un camp.

El nom del lloc on es feia el camp que vaig triar era Húsavík. Em sonava.. diferent, i poca cosa més. No vaig trigar a tornar a fer una cerca a Google , aquell cop a l’apartat d’imatges, per saber quina cara tenia el lloc que jo havia triat. És un poble petit, no vaig trobar gaire fotografies, però les poques que hi havia em van deixar bocabadada; per mi, fins aquell moment, la combinació “mar + muntanyes nevades” era una cosa impossible.

Tres mesos més tard, i havent fet unes quantes hores d’avió i encara més d’autobus, passejàvem amb els companys del camp de treball per l’espigó del port de Húsavík, i a les dues de la matinada els meus ulls veien com el sol no es ponia darrera d’aquelles muntanyes nevades en ple mes de juliol; i jo sentia, per segon cop a la meva vida, aquella sensació impagable d’haver acomplert un somni.

Ísland, 7 de juliol de 2007

Dilluns 7 de juliol del 2007.

Aquest és el meu nom en japonès, escrit pel Noe, un noi francès del camp.

A l’esquerra, hi ha un fil de llana que hem anat a comprar aquesta tarda amb l’Émilie, a la botiga del poble. Volem aprendre a fer mitjons, i la dona de la botiga, molt maca i simpàtica, s’ha ofert per ajudar-nos. Ho hem provat aquesta tarda, i la cosa està realment difícil! Fins i tot ens ha donat l’adreça de casa seva, per si volíem ajuda!

Ara toca una mica de marxa enrera, i explicar algunes coses d’aquest cap de setmana. Ben intens, per cert! Hem fet una excursió que ha estat una passada.

El dissabte al matí havíem quedat amb Gunard, l’home que ens ha organitzat la sortida i ens ha deixat la tenda. Ens ha portat fins a Dettifoss i Selfoss. Espectacular, el vent aixecava l’aigua de la cascada i ens esquitxava la cara. Dettifoss és una cascada molt potent, i l’aigua no cau suaument si no amb força i remoguda. L’aigua és de color gris, perquè porta sorra de les glaceres.

Després va començar la marxa. Des de Dettifoss i Selfoss comença a dibuixar-se un canó, que arriba fins al mar fent-se més baix. El vam anar resseguint, cada cop més i més espectacular. Color verd, cascades, rierols, un darrera l’altre. Vam haver de creuar un riu, l’aigua era glaçada i transparent. Quan els rierols arriben al riu, però, s’ajunten amb l’aigua gris de les glaceres. Hem vist també unes pedres gegants, els islandesos els hi diuen “trolls”. Després, esgotats, hem arribat al càmping.

L’endemà al matí, la cosa ha començat forta: més estrats de pedra que dibuixen hexagons en diverses roques, i en forma de cova. Després hem caminat per la cima d’unes muntanyes de grava volcànica vermella, una preciositat. Als peus, rodejats de pedres, com si fos un castell.

Abans d’arribar a Ásbyrgi, encara ens ha donat temps de travessar un mini-desert i resseguir un penyasegat, des d’on veiem ocells volant per sota nostre.

Ara mateix són gairebé la una i mitja, i estic esgotada, però, per primer cop en molt de temps, completament feliç. Escric a la llum de la finestra, és clar… des que vaig arribar, no s’ha fet de nit.