la gent oculta

L’estiu passat vam plantar més de 30.000 arbres al turó que hi ha darrera de Húsavík. 30.000 arbres són moltes bromes, moltes rialles, i moltes converses. I, quant la boira és tan densa que en ple migdia no et deixa veure el camí de tornada, també són històries islandeses de trolls, elfs o gent oculta. Els dos primers també ens sonen aquí, però la gent oculta, que jo vaig conèixer per “hidden people”, i que a la seva terra són els “huldufolk”, són patrimoni exclusiu de l’illa. Va ser una de les caps del camp de treball qui, entre cop d’arada i cop d’arada, ens en va explicar la història:

Adam i Eva vivien feliços la seva nombrosa prole a casa seva quan, un dia, Déu Nostre Senyor els va avisar que, ben aviat, vindria a visitar-los. En un primer moment se’n van alegrar molt; però després Eva es va preocupar, ja que els seus fills no estaven gaire nets, i li feia vergonya que Déu els veiés tan descuidats. Així, es va afanyar a netejar-los. Els netejava un darrera l’altre, però abans que pugués acabar, Adam el va avisar que Déu era a punt d’arriba. Eva va decidir, aleshores, que amagaria els fills que encara eren bruts en una cova.

Quan Déu va arribar, va estar molt content, de veure aquella família tan polida, i aquells nens i nenes tan nets i ben vestits. Però Déu no és una persona qualsevol, i no se li pot amagar res. Suspicaç, Déu va preguntar a Eva si aquells eren tots els fills que tenia. Ella, temerosa, li va dir que sí. Déu li ho va tornar a preguntar, i Eva insistí que no tenia més fills. Aleshores Déu, enfurismat, llançà una maledicció. Aquells nens que Eva havia volgut amagar dels ulls de Déu, romandrien per sempre més amagats als ulls de les persones, sent invisibles. No moririen i serien bells i joves per sempre més, però cap ésser humà els veuria mai.

Dels fills d’Adam i Eva que ella va tenir temps de netejar, en venim tots nosaltres. Els altres, que Eva va amagar, són coneguts amb el nom de ‘la gent oculta’, i encara habiten per les muntanyes i coves d’Islàndia. Hi ha qui diu que, a vegades, es deixen veure a algun humà; hi ha qui diu que no, que sempre romanen en la seva invisibilitat.

També hi ha ha algun incrèdul que diu que tot això és mentida; en tot cas, si veieu aparèixer en mig de la boira islandesa algú vestit amb roba de fa uns centenars d’anys sospitosament atractiu, desconfieu.

‘die fälscher’ o com respectar la memòria històrica

Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.

Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.

Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula - jo com sempre tard - em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.

A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.

Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.