ombres xineses

Un dels aventatges que més valoro d’Internet és el fet que és l’usari que escull què li interessa i què no. Al contrari de la televisió, on ens empassen el que emetin (anuncis inclosos) Internet permet seleccionar. Un altre dels avantatges que encara té - no sé si això serà etern… - és que la informació que arriba sol ser molt més directa, sense haver de passar per filtres com ara les editorials. Els blocs en són un molt bon exemple, d’això.

Fa no massa en vaig descobrir un que ara comparteixo amb vosaltres: Ombres xineses. Forma part d’una iniciativa del Periódico, un conjunt de blocs que els corresponsals del diari que hi ha escampats pel món escriuen. Aquest format, el bloc, permet una immediatesa i un estil més propi que l’estàndard exigit per un mitjà de comunicació de masses com ho és un diari. En aquest cas el seu autor, Adrián Foncillas, ens acosta la realitat de la Xina a la porta de casa o, més ben dit, a la pantalla de l’ordinador.

És un plaer llegir les seves entrades. Són crítiques, poques coses s’escapen a la seva mirada. Coses que mouen a la reflexió, i que ens recorden sovint la complexitat de la realitat que ens sol arribar en la seva forma més descafeinada i simplificada. A més a més estan ben escrites, un valor que a vegades escasseja a la xarxa i que, per escàs, sorpèn gratament quan es troba. Us n’incloc una perquè us en feu una idea. Si us agrada, aneu de cap al seu bloc, ja que la resta són igual d’interessants.

Merkel i Sarkozy, no és el mateix

S’acostuma a ficar aquests dies al mateix sac Angela Merkel i Nicolas Sarkozy perquè aquella no anirà a la cerimònia d’inauguració dels Jocs en protesta per la política de drets humans de la Xina i aquest és probable que tampoc.

Merkel és, probablement, l’única líder europea que tracta amb honesta bel·ligerància els drets humans a Pequín. El més habitual és que les delegacions diplomàtiques deixin anar als xinesos un parell de generalitats o abstraccions abans d’anar-se’n amb sucosos contractes econòmics sota el braç. Per a la Xina és un tràmit indolor, i el país en qüestió en fa prou per salvar la cara davant la seva opinió pública. “Els hem mostrat la nostra més enèrgica postura, i s’han mostrat molt oberts a considerar-la”, és una fórmula habitual.

Merkel va rebre l’any passat el Dalai-lama, que havia estat ignorat en la seva visita a Espanya per Zapatero i Montilla. La visita li va costar a Alemanya un contracte econòmic sobre aviació emparaulat amb la Xina. Merkel va ser repudiada per la classe política i empresarial del seu país: menys idealisme naïf i més real politik, va ser el missatge.

Poques setmanes després, Sarkozy firmava a Pequín el contracte que dreta llei li pertanyia a Alemanya. Sarkozy ha estat portada aquests dies per postular-se com a mediador entre Lhasa i Pequín, ha estat portada per plantejar-se els dubtes de si anar o no a la inauguració, ha estat portada per imposar tres condicions a la Xina i serà portada quan anunciï finalment si hi va o no, si no hi ha portades abans. Merkel va dir fa mesos que no hi aniria i s’ha negat a entrar en aquest guirigall.

Una altra consideració: l’últim que farà la Xina és negociar amb el dalai-lama només perquè l’hi imposin. Seria un senyal de debilitat intolerable. Ignoro com de prop estava Pequín de negociar amb el dalai-lama, però dedueixo que ara està encara més lluny. Aquesta ha estat la contribució de Sarkozy al conflicte del Tibet.

No hauria de confondre’s la fèrria, incondicional i admirable defensa dels drets humans d’Angela Merkel amb la mediàtica xerrameca de Sarkozy.

NO als Jocs Olímpics de Beijing

No és cap novetat que la Xina trepitgi els drets humans. Ni que ho faci al Tíbet, com ho fa en d’altres llocs. Tampoc no és del tot sorprenent que ho faci amb la complicitat de països suposadament demòcrates i respectuosos que, per variar, es conformen amb viure bé de portes cap endintre. I no sol estar a les nostres mans poder fer res, excepte no tancar els ulls davant de tot això. Però això, almenys, ho farem.

Em confesso mala coneixedora d’aquest país. En tinc imatges al cap gràcies a les fotografies esplèndides que hi ha sobre les seves muntanyes, els seus palaus, i la seva gent. Una mica d’història, però, em sembla necessària per intentar comprendre què hi passa i perquè:

El XIII Dalai Lama Thubten Gyatso (1876-1933) va iniciar la modernització del Tibet, però al començament del segle XX, el coronel britànic Younghusband va forçar al govern tibetà a acceptar un tractat comercial amb l’Índia que solament beneficiava els britànics. La Gran Bretanya va enviar tropes al Tibet amb l’excusa d’una creixent influència russa i el Dalai Lama va fugir a Mongòlia fins al 1911. El 1906 es va establir un tractat bilateral britànicoxinès pel qual l’imperi xinès adquiria el reconeixement de la seva sobirania al Tibet a canvi del pagament d’una gran quantitat de diners als britànics, que en van retirar les tropes. Un any després, el 1907, la Gran Bretanya i Rússia van signar un acord de no-ingerència als assumptes tibetans. Els xinesos havien intentat envair el Tibet, però els van frenar.

El XIV el Dalai Lama Tenzin Gyatso va néixer a Amdo —prop de la Xina— el 1935 i dos anys més tard fou reconegut com la reencarnació del tretzè Dalai Lama del Tibet. A causa de la invasió xinesa, va haver d’assumir el poder del seu país als 16 anys d’edat, el 17 de novembre de 1950. La República Popular de la Xina (RPX) havia anunciat que aniria a “alliberar el Tibet dels invasors estrangers i a retornar-lo a la Terra Mare” un any abans. Tot i així, només hi havia sis forasters en terra tibetana. Mao Zedong hi va enviar 80.000 soldats i va implantar un programa de millora de les comunicacions, també va construir carreteres i aeroports amb finalitats militars. La presència militar i l’ocupació va ésser cada cop més repressiva.El 10 de març de 1959 va sorgir una enorme manifestació de caràcter espontani pels carrers de Lhasa. Els tibetans, temerosos de la sort de Sa Santedat el Dalai Lama, es van asseure al voltant del Norbulingka, on aquest es trobava. El Dalai Lama va rebre una invitació a un teatre xinès amb la condició que hi anés sense escorta; últimament, tots els dirigents tibetans que hi havia accedit no havien tornat. Tal fou la petició del poble per tal que el Dalai Lama fugís que, una nit —disfressat de soldat i sense ulleres— va marxar entre la multitud que envoltava el palau de Norbulingka i va caminar per l’Himàlaia amb altres dirigents tibetans fins arribar a l’Índia. Després de la seva fugida, els xinesos van esclafar la manifestació i van bombardejar les places, van matar més de 200.000 persones. Ja sense amagar el seu desig d’assassinar el Dalai Lama, van escorcollar els cadàvers un per un, però no van aconseguir trobar-lo. Milers de tibetans van seguir el camí del Dalai Lama i van exiliar-se a l’Índia, on es van establir. A Dharamsala (a l’estat indi de Himachal Pradesh, al nord) es va fundar el govern tibetà a l’exili.

Actualment, l’ocupació xinesa continua. 120.000 tibetans s’han vist forçats a l’exili i un milió dos-cents mil han mort.

Retornant a l’actualitat, les últimes notícies que ens arriben segueixen en aquesta línea. Amnistia Internacional ha destacat això en la seva pàgina:

Tensión en el Tíbet: registros de la policía casa por casa

18 marzo 2008

La policía china está registrando domicilios de residentes en Lhasa en busca de personas que participaron en las protestas registradas recientemente en la ciudad.

Aunque al parecer las calles de la capital tibetana están tranquilas y vacías, siguen recibiéndose informes de disturbios en las provincias chinas limítrofes, donde la población tibetana es numerosa. Según informes del Centro Tibetano para los Derechos Humanos y la Democracia, centenares de tibetanos se han echado a la calle en la comarca de Kardze, provincia de Sichuan, donde al parecer la situación es extremadamente tensa. También se han recibido informes de manifestaciones en la provincia de Gansu.

Algunas personas han informado de que la atmósfera que reina en Lhasa es de “terror”, con policías y soldados efectuando registros casa por casa y llevándose a personas detenidas. Existe una enorme preocupación por el bienestar de las personas detenidas.

El gobierno puso como plazo la medianoche del lunes 17 de marzo para que las personas que habían participado en las protestas se entregasen, amenazando con “castigar severamente” a los que no lo hiciesen. Algunos testigos han informado de que se está sacando por la fuerza a personas de sus casas y se están llevando a tibetanos que tienen imágenes del Dalai Lama en sus hogares.

Fuentes oficiales chinas afirman que los alborotadores tibetanos han matado a 13 “civiles inocentes”. Fuentes tibetanas en el exilio afirman que 99 tibetanos han muerto a manos de las fuerzas de la policía armada.

Las autoridades chinas han impuesto un bloqueo casi total sobre la información procedente del Tíbet y regiones limítrofes. También han cortado las conexiones de internet y de telefonía móvil dentro de la Región Autónoma. Cuando en los canales de noticias extranjeros que emiten en China aparecen noticias sobre el Tíbet, se censuran: la pantalla se oscurece hasta quedar en negro.

Amnistía Internacional ha pedido a las autoridades chinas que eviten el uso de fuerza excesiva en las operaciones de restablecimiento del orden.

Catherine Baber, directora en funciones del Programa para Asia y Oceanía de Amnistía Internacional, ha señalado: “Las autoridades chinas también deben dar cuenta de todas las personas detenidas, garantizando que no son sometidas a tortura ni otros malos tratos, tienen acceso a abogados y asistencia médica, comparecen sin demora ante un tribunal independiente y tienen la oportunidad de impugnar su detención”.

“China debe permitir el acceso pleno y sin restricciones al Tíbet y a otras regiones tibetanas de periodistas y otros observadores independientes, además de permitir que la ONU lleve a cabo una investigación independiente sobre los incidentes de la semana pasada.”

Davant d’aquesta situació - la d’ara i l’anterior - s’han alçat nombroses veus de protesta. Des del 2001, quan Beijing va ser escollida seu dels Jocs Olímpics, la campanya “Free Tíbet” ha estat cridant a l’acció per evidenciar que la l’aposta del Comitè Olímpic Internacional d’escollir la Xina com a seu per forçar-la a canviar en la seva política contra els drets humans era irreal.

Les demandes clau d’aquesta campanya són:

- Que la Xina faci honor a la treva olímpica començament un diàleg sense condicions sobre el futur del Tíbet amb els seus dirigents polítics.
- Que la Xina compleixi la promesa que va fer en la roda de premsa posterior a l’anunci de la seva elecció com a capital olímpica de respectar la llibertat de premsa.
- Que el Comitè Olímpic Internacional faci públic el contingut del contracte amb la ciutat escollida com a seu, en particular aquelles parts que tracten sobre el control dels dissidents durant els Jocs.

A mi ningú no em preguntarà que què n’opino, de tot això. A vosaltres tampoc. Però, quan facin notícies sobre aquest tema, no canvieu de canal. Guardeu-vos el zapping pel proper mes d’agost.

Barcelona - La Molina

Aquest matí, he agafat les rodalies de Renfe… Ja tremoleu, oi? Encara us diré més: línia Barcelona – La Tour de Carol. Emoció al màxim! Com no podia ser de cap altra manera, el tren ha sortit amb tres quarts d’hora de retard. Mentrestant, els viatgers ens esperàvem. Alguns llegien el diari, d’altres un llibre, d’altres escoltaven música, i la majoria, simplement, meditaven. Jo mateixa he tingut temps per a pensar i reflexionar llargament, ja que el tren, passat Ribes, ha patit dues aturades en dos túnels, degut a talls en la tensió de la línia. I tanta reflexió, finalment, ha derivat en una idea. Tot això dels problemes a rodalies, l’AVE, es esvorancs… no pot ser casualitat. Ha de ser, en realitat, un pla pioner i revolucionari endegat pels nostres espavilats dirigents per afavorir la reflexió, la filosofia, i la cultura en general en tots els ciutadans. Ho veig molt clar: segur que les xifres de venda de diaris i llibres es disparen, i tant de rumiar amb la mirada perduda cap a les vies – buides – per on ha de passar el tren incrementen la creativitat més que no pas un augment en el pressupost d’I+D. Ho sé, pot semblar una idea una mica estranya, però n’estic convençuda. Per surrealista que sembli aquesta idea.. no ho és encara més la situació de les nostres infrastructures?

6 mesos de bloc es mereixen alguna cosa diferent…

Avui el bloc fa sis mesos. Potser és poc de temps per celebrar-ho, però sent inconstant com sóc em sembla més que suficient Així que avui toca una entrada una mica diferent.

La Núria i el Muhammad van caminant pels carrers animats i alegres del barri de Gràcia. És dissabte a la nit, i no fa fred tot i que l’hivern ja fa temps que s’ha instal·lat a la ciutat. La Núria camina ràpid, ha quedat en un dels seus bars preferits a
les 12, amb un noi molt guapo i simpàtic: la nit promet.

De sobte, sent un cop al braç. Ha topat amb el Muhammad. Un altre venedor ambulant de flors. N’està farta, d’ells… qui dimonis en compra, de flors? I encara menys aquells clavells tan horrorosos! Si el noi amb qui ha quedat li’n regala una, d’aquestes flors, ho porta clar… S’apressa per arribar al bar; ho té tot calculat per fer una mica tard però no gaire, no sigui que el noi s’ho prengués malament. Dubta, un altre cop, sobre el nou pentinat que tot just avui estrena, però ja veu la porta del local i és tard per repensar-s’hi.

El Muhammad no s’ha adonat del cop. La seva visió està enterbolida pel cansament. Ha estat un dia llarg, avui. Ha començat a les 5 descarregant caixes al port, i a punt de tocar les 12 encara belluga. Però és l’aniversari del seu fill petit, que viu al Pakistan. Li vol enviar una pilota de futbol; l’últim cop que va parlar amb la seva dona per telèfon li va dir que jugant amb els altres nens del poble havien perdut la que tenien, i sap que agrairan aquell regal. Per això continua venent clavells, concentrat en què quan acabi el ram podrà tornar al pis a descansar per, l’endemà, comprar la pilota.

La Núria i el Muhammad continuen caminant pels carrers de la ciutat. Per a tots dos, la nit es presenta llarga.

Està en cursiva, però l’he escrit aquest matí als ferrocarrils. I just després he pensat que era una bona manera de fer el minianiversari del bloc. No sé què en pensareu, però quan d’aquí a 5 segons cliqui “Post to the blog” ja estarà fet.