perseguint amélie

D’aquí uns deu dies m’han sortit, una mica per feina i una mica per sort, un parell de dies a París. Tinc moltes ganes de tornar-hi: és una ciutat que mai s’acaba i aquest cop serà primavera, així que espero poder veure els jardins de la ciutat amb fulles als arbres, per variar. A més a més, per gaudir del bon temps que, espero, farà, m’he empescat una mena de joc per la ciutat.

Una de les meves pel·lícules preferides és “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”. La música d’Yann Tiersen, els carrerons de Montmartre, els colors càlids i una història de conte: amb aquests ingredients, el resultat havia de ser bo per força. I com que ara estic entretenint-me amb la càmera de vídeo, he decidit que recorreré la ciutat buscant els racons on es va rodar la películ·la. Si puc, intentaré muntar un vídeo que barregi les imatges reals i les fictícies. I, en principi, sonarà de fons “J’y suis jamais allé“.

Perquè vegeu que la cosa no va de broma, aquí teniu els llocs de la ciutat on s’ha rodat la películ·la, i després la seva situació en un mapa. La majoria no estan en els punts més turístics de la ciutat, serà una bona oportunitat per fer passejos diferents.

View Larger Map

orient, occident i ankara

La setmana que vaig estar a Ankara, capital de Turquia, va ser molt especial. Després d’uns dies donant voltes a tot el què hi vaig viure, no se m’acut cap entrada de bloc que faci justícia. M’he quedat amb ganes de més. Potser aquestes fotografies us desperten la mateixa curiositat que a mi m’ha despertat la ciutat i el país.

Aquestes són de la part antiga de la ciutat, que rodeja el castell que corona la ciutat. Enfilada dalt del mur del castell, i sense res més alt que jo, vaig sentir que podria passar hores i hores contemplant aquella infinitud de cases, casetes, minarets i carrerons.

Enyorant París

Aquí us deixo l’últim dibu de la “sèrie” (dos és una sèrie, ja?) de dibus de ciutats. M’agrada més que l’altre tot i que Reykjavík és més preferida que París

X-posted a footprints & doodles amb algun detall dels materials.

6 mesos de bloc es mereixen alguna cosa diferent…

Avui el bloc fa sis mesos. Potser és poc de temps per celebrar-ho, però sent inconstant com sóc em sembla més que suficient Així que avui toca una entrada una mica diferent.

La Núria i el Muhammad van caminant pels carrers animats i alegres del barri de Gràcia. És dissabte a la nit, i no fa fred tot i que l’hivern ja fa temps que s’ha instal·lat a la ciutat. La Núria camina ràpid, ha quedat en un dels seus bars preferits a
les 12, amb un noi molt guapo i simpàtic: la nit promet.

De sobte, sent un cop al braç. Ha topat amb el Muhammad. Un altre venedor ambulant de flors. N’està farta, d’ells… qui dimonis en compra, de flors? I encara menys aquells clavells tan horrorosos! Si el noi amb qui ha quedat li’n regala una, d’aquestes flors, ho porta clar… S’apressa per arribar al bar; ho té tot calculat per fer una mica tard però no gaire, no sigui que el noi s’ho prengués malament. Dubta, un altre cop, sobre el nou pentinat que tot just avui estrena, però ja veu la porta del local i és tard per repensar-s’hi.

El Muhammad no s’ha adonat del cop. La seva visió està enterbolida pel cansament. Ha estat un dia llarg, avui. Ha començat a les 5 descarregant caixes al port, i a punt de tocar les 12 encara belluga. Però és l’aniversari del seu fill petit, que viu al Pakistan. Li vol enviar una pilota de futbol; l’últim cop que va parlar amb la seva dona per telèfon li va dir que jugant amb els altres nens del poble havien perdut la que tenien, i sap que agrairan aquell regal. Per això continua venent clavells, concentrat en què quan acabi el ram podrà tornar al pis a descansar per, l’endemà, comprar la pilota.

La Núria i el Muhammad continuen caminant pels carrers de la ciutat. Per a tots dos, la nit es presenta llarga.

Està en cursiva, però l’he escrit aquest matí als ferrocarrils. I just després he pensat que era una bona manera de fer el minianiversari del bloc. No sé què en pensareu, però quan d’aquí a 5 segons cliqui “Post to the blog” ja estarà fet.

kiruna

Els poc més de 23000 habitants de Kiruna - pronunciat 'kíruna' - passen l'estiu sense veure la nit, i l'hivern sense veure el dia.  El desembre la llum marxa de vacances, i  diuen que una fosca blavor cobreix el cel dia i nit, si és que té sentit parlar en aquests termes en un lloc així. Com deu ser el color d'un cel sense sol? Deu ser el mateix blau que la nostra nit, o un blau diferent? S'hi veuen les estrelles, en aquest cel? Jo he estat vint-i-cinc dies sense veure la foscor, i ara espero, impacient, la oportunitat de viure l'altre extrem. Si tinc sort, potser alguna aurora boreal ballarà pel cel en un moment o altre, tot i que és al mes de febrer, i no el de desembre, l'època més adient per a contemplar-les. M'imagino treient el nas per la finestra de l'hostal per a veure-la, mentre els 30 graus sota zero de la nit àrtica em desperten com res ho ha fet fins ara. Crec que la temptació em vencerà i sortiré, amb totes les capes de roba possibles, a fer unes quantes, o unes moltes, fotografies. Si no en veig cap, però, no em preocuparé: m'hauré guanyat una excusa per a retornar-hi, i potser aleshores ja sabré una miqueta més de suec. De gran, potser puc dedicar-me a caçar aurores polars; a viatjar d'un lloc a l'altre, en la foscor, perseguint-les. En la cultura sami - el poble indígena del nord d'Escandinàvia - es rumoreja que l'aurora no només es veu, si no que se sent, fa un so propi i especial. No sé si sentiré com sona, ni si la veuré. De mentres espero el moment, em conformaré amb fer un cop d'ull de tant en tant a aquesta vídeocàmera.