3, 2, 1… acció!

Tenia aquesta entrada pendent de fa més d’un mes. El darrer cop que vaig estar a París vaig acompanyar el meu amic Romain a la seva feina. Treballa projectant pel·lícules al cinema municipal de Pantin. Les tres hores que vaig estar passejant per la sala de projeccions se’m van passar en un moment, de tantes coses interessants que hi havia. Mai no havia vist com es projecten les pel·lícules! La càmera treia fum quan vam marxar!

Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives - és una mica com els Verdi - a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!

Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.

no avorrir-se el cap de setmana II

un disc… en la meva línea guitarreta-depressiva que tant agrada als companys de feina, m’està agradant moltíssim el penúltim disc de Bright Eyes, “Cassadaga”. Més variat que els anteriors i amb estil propi.

un còmic… començo aquesta nova categoria amb Persépolis, un dels còmics que més han fet parlar en els últims mesos, sobretot a partir que França en presentés la versió animada als Òscars. És una obra autobiogràfica d’una noia iraniana, que narra els fets succeïts al seu país en forma de vinyetes en blanc i negre. Norma Editorial el publica en català.

una pel·lícula… la setmana passada no l’altra vaig veure “Al otro lado“, una coproducció turco-alemanya dirigida per Fatih Akin que em va agradar moltíssim. No dec ser l’única, porta més de dos mesos en cartell als Verdi!.

una activitat… ja fa mesos que a la Fundació Miró exposen nous artistes japonesos, i com que sóc una indecisa crònica encara no he anat a cap d’elles. Evidentment ara me’n penedeixo, i tonc remordiments, com toca. Encara sóc a temps d’anar a veure l’última, “La poesia de l’estranyesa“, de Kohei Nawa. També pot ser una bona pràctica per fer pràctiques de dibuix.

un llibre… estic acabant (té només tres capítols, s’acaba ràpid) un llibre de l’escriptor islandès Sjón, “El zorro ártico”. Pertany a la col·lecció “Letras Nórdicas“, de literatura escandinava, que no coneixia i que em vaig alegrar enormement de descobrir, ja que permet anar treien el cap per la literatura dels diferents països nòrdics. L’edició, a més, és cuidada, cosa que alguns detallistes encara agraïm (això és un retret indirecte als editors en català d’Orhan Pamuk, per si no quedava clar…).

no avorrir-se el cap de setmana

Aquest és el meu propòsit de cada cap de setmana. No sé si és que sóc una mica addicta a la feina, o als viatges, o a tot plegat, però últimament o tinc els caps de setmana molt ocupats o tinc la sensació que m’avorreixo. Em desagrada especialment el diumenge, perquè tot funciona a mig gas… Així que intentaré fer algunes propostes per el cap de setmana, per aplicar-me a mi mateixa i per qui, com jo, no toleri bé tenir més d’una hora lliure…

un disc… estic recuperant C’était ici, d’Yann Tiersen. Una recopilació de directes impagables d’un dels meus músics preferits. Pels qui no el conegueu - mal fet! - es tracta d’un bretó que toca el piano, el violí, l’acordió,… i tot bé. Un bon partit, sens dubte!

una pel·lícula… aquest cap de setmana toca repetir Amélie, per localitzar les escenes on hi surt París per anar preparant l’excursió de la setmana que ve.

una activitat… demà commemoren al Parc de l’Estació del Nord el 60è aniversari de la Naqba, l’ocupació de Palestina. El programa és el següent:

10:30h Presentació de l’acte a càrrec de les entitats organitzadores (escenari)
11h Actuació de Pallassos Sense Fronteres (escenari)
12:30h Conta contes Palestins (carpa)
13:30h Tallers: - Cuina palestina
- Petit taller de dansa palestina ‘Dabke’
14:30h Dinar palestí a una zona habilitada (carpa)
16h Performance sobre territoris ocupats (escenari)
17h Taula rodona amb les organitzacions i moviments socials que participin de la jornada. Espai obert i interactiu amb el públic general (carpa)
19h Música amb ‘GADJO’ (escenari)
20h Concert del grup ‘Cesc Freixas i la banda’
22h Cloenda de l’acte.

un llibre… estic enganxada (i per desgràcia ja no en queden gaire pàgines…) a Istanbul, ciutat i records, del premi nobel turc Orhan Pamuk. És la meva manera de mantenir una mica el contacte amb Turquia. D’il·lusions també es viu, i jo en sóc experta a més a més.

perseguint amélie

D’aquí uns deu dies m’han sortit, una mica per feina i una mica per sort, un parell de dies a París. Tinc moltes ganes de tornar-hi: és una ciutat que mai s’acaba i aquest cop serà primavera, així que espero poder veure els jardins de la ciutat amb fulles als arbres, per variar. A més a més, per gaudir del bon temps que, espero, farà, m’he empescat una mena de joc per la ciutat.

Una de les meves pel·lícules preferides és “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”. La música d’Yann Tiersen, els carrerons de Montmartre, els colors càlids i una història de conte: amb aquests ingredients, el resultat havia de ser bo per força. I com que ara estic entretenint-me amb la càmera de vídeo, he decidit que recorreré la ciutat buscant els racons on es va rodar la películ·la. Si puc, intentaré muntar un vídeo que barregi les imatges reals i les fictícies. I, en principi, sonarà de fons “J’y suis jamais allé“.

Perquè vegeu que la cosa no va de broma, aquí teniu els llocs de la ciutat on s’ha rodat la películ·la, i després la seva situació en un mapa. La majoria no estan en els punts més turístics de la ciutat, serà una bona oportunitat per fer passejos diferents.

View Larger Map

‘die fälscher’ o com respectar la memòria històrica

Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.

Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.

Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula - jo com sempre tard - em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.

A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.

Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.

30 dies en la foscor… buuuuu!

Avui he rigut en veu alta al metro. He vist aquest anunci d’una pel·lícula:

Continuo rient, sobretot quan recordo el mercat de Nadal de Jokkmokk amb un Pare Noel en un trineu tirat per un ren, i els carrers plens de llums de nadal de colors, espelmes, i olor de vi negre amb espècies i galetes de gingebre. El contrast el trobo graciós. Potser sóc jo que tinc un dia tonto i ric… o potser per allà dalt també riuran en veure la pel·lícula.

Monday Project #1

Last Friday a friend and I were chatting in a pub about self-discipline, specially concerning hobbies or non-compulsory activities. We both like drawing and painting, and we both agreed that our tendency to wandering and procrastinating was not helpful at all. So we decided to start a kind of guided weekly project. Every Monday, I will send her a random picture, and she will do the same. The following Sunday, we both have to upload a new illustration based on that picture at our blogs and/or DA accounts. The technique used is free: pencil, charcoal, watercolor, acrylics, collage,…

So, to start, here you have this Monday pic

It’s from a Korean movie we saw last summer called I’m a cyborg but that’s OK, and we loved it. I think it’s a nice starting. Feel free to join us in this weekly-little-challenges, and don’t forget to comment and link your own work based on the photo!

UPDATE: eeehhrrrr couldn’t resist the temptation, I’ve created a community about it The name is Monday projects. I must be insanely crazy, lately… sort of hyperactive.

Eastern Promises

El primer dia de l’any ha començat amb un cine al vespre Potser aquest serà un any cinèfil, qui sap. Sembla que sí, perquè demà hem tornat a quedar per a veure una altra peli i diumenge en vaig veure una altra. 3 pelis en 4 dies, seran, deunidó.

La d’avui, Eastern promises, fa ja molt de temps que estava en cartell. Havia vist el tràiler força cops, i m’atreia. Fa temps que m’està agafant curiositat pels estats bàltics i Rússia, un país tan gran com desconegut. Però la deixaven com a molt violenta (probablement per ser del director que és), i no tinc gaires budells, jo, així que l’anava deixant. Com que avui ens hem equivocat en l’hora, hem hagut de canviar la nostra idea inicial i hem acabat veient aquesta.

La veritat és que m’ha agradat molt. Sobre la violència… una mica, però com tantes d’altres pelis que fan al cine. I la veritat és que la trama no està malament, i l’ambientació està molt ben aconseguida. La banda sonora, en canvi, no és res de l’altre món. Però, sent una inculta en aquest tema, transmet bastant bé la sensació de “màfia russa”, i de les moltes coses que passen al nostre voltant i que se’ns escapen… i que així sigui per molt de temps, que la cosa no és gaire lúdicofestiva…

Una de les coses que més m’han interessat són els tatuatges del protagonista. Els tatuatges cada cop m’intriguen més… I en el cas dels de la pel·lícula, la seva història és realment atraient. Es veu que hi ha tota una tradició de tatuatges criminals russos, i també d’altres parts del món. Cada esdeveniment important, mort, estada a la presó, clan on pertanyen, origen geogràfic, afiliacions… i també càstigs o humiliacions  - en aquest cas és un tatuatge forcós, fet en desacord amb la víctima. Tot té el seu tatuatge, de manera que el propi cos esdevé un llibre sobre un mateix, una targeta d’identificació.

Es veu que tots els tatuatges que apareixen a la pel·lícula són reals, i molts d’ells provenen d’un llibre, “The Russian Criminal Tattoo Encyclpedia”. Té dos volums, el primer sembla que està mig descatalogat, però potser si el poso a la llista de reis ells el saben trobar

once

Una vegada, fa temps, vaig decidir que el cinema no m’agradaria. En un d’aquells raonaments estúpids que faig a vegades - massa sovint, de fet - vaig decidir que no m’agradava l’ambient “intel·lectualoide” que envolta el setè art. Ja sabeu a què em refeixo: ulleres de pasta, reflexions metafísicofilosòfiques en un cafè caríssim del Born moblat amb cadires trobades als contenidors,… aquest rollo. Com que a mi aquest estil no em va, vaig decidir que no m’agradaria el cinema.

Ahir, però, vaig veure’m obligada a replantejar-m’ho. Una mica més i no arribem al cine, i de fet ens vam perdre els primers 5 minuts de la peli. Havia escollit jo, i, com és habitual, per motius poc justificats. M’agradava el títol, Once. Suggerent. I a la imatge del cartell hi sortia un noi amb una guitarra, sempre tinc debilitat per aquest tipus de personatge. I tractava sobre trobades casuals que et canvien la vida… i últimament tendeixo a deixar-me endur i a viure sense pensar tant (ho intento, no he dit que ho aconsegueixi). Així que vam anar-la a veure. Per sort.

Una pel·lícula tan senzilla com contundent, d’una contundència tan subtil que t’omple sense que te n’adonis. I que gota a gota, fotograma a fotograma, t’inunda i t’acaba fent plorar al final per una cançó. Aquesta cançó:

No us en diré res més. Aneu-la a veure. Si us agrada la música, no teniu excusa; si no, tampoc. No us en penedireu.

goðan daginn, Börn!

Un dels comentaristes més habituals (per no dir l'únic) d'aquest blog està acusant-me de mandrosa a l'hora d'escriure en aquest blog. Com que més valen fets que paraules, aquí arriba la resposta en forma d'una nova entrada.

Diuen que quan no podem tenir una cosa que volem ens acontentem amb còpies llunyanes o imperfectes. He experimentat aquesta sensació moltes vegades. Abans del meu viatge a Suècia, cada dia m'hi acosto a través la seva música, la seva literatura o el seu idioma, com si així hi fos més a prop, pretenent ignorar els milers de quilòmetres que hi ha d'on sóc a on voldria ser, i seré. El mateix em passa amb llocs on he estat feliç, com Islàndia o París. Sembla que qualsevol cosa que em recordi aquests llocs porti amb ella un trosset dels moments que hi he viscut, emmagatzemats en forma de bons records en la meva memòria, i sovint endolcits - no ho negaré - amb el pas del temps i el contrast amb la grisor de la rutina.

Avui projectaven una pel·lícula islandesa als cinemes Maldà. Com és previsible en mi, hi he anat només perquè era islandesa, sense cap altre motiu. M'imaginava que seria subtitulada, i em compensava només el fet de tornar a sentir, en mig d'un discurs inintel·ligible, expressions com “goðan daginn”, “bless, bless” o “takk”, que van deixar d'estar en boca meva ara ja fa més de tres mesos. La pel·lícula en qüestió, Börn, a més a més de ser islandesa ha resultat ser força bona i, a més, sorprenent, així que m'atreveixo a recomanar-la en general, fins i tot sabent que sereu, de ben segur, més objectius que jo jutjant-la.