La planificació comença abans aterrar a l’aeroport. Normalment, improvisació i estalvi són incompatibles: els vols i albergs més barats s’omplen abans que els cars. Oslo és una ciutat escandinava; això vol dir que, al contrari que nosaltres, els seus habitants no viuen apretats en blocs de pisos gegants si no en casetes i edificis baixos. La ciutat, per tant, té una extensió considerable més enllà del centre, i la major part són zones residencials de poc interès turístic. Valoreu això a l’hora de buscar allotjament, ja que el preu d’un bitllet de bus, metro o tramvia ja són 24/30 NOK, és a dir 3 euros per trajecte. Si heu d’anar i venir de l’alberg en transport públic sumeu 6 euros diaris al vostre presupost. Si és el cas, valoreu la possibilitat de comprar cada dia un passi diari per al transport públic, ja que costa 60 NOK i amb tres viatges ja surt a compte. A més, si el vostre vol és matiner o a la nit, us podeu trobar sense transport públic per arribar a la Sentralstatjon. La meva recomanació personal sobre l’allotjament, és el Sentrum Pensjonat. Aquest alberg està a dos minuts de l’estació, i a un del carrer principal. És una molt bona base per estar-se a la ciutat, i és molt acollidor. El preu en habitació compartida és 230/260 NOK la nit (temporada baixa i alta). Les instal·lacions són excel·lents, i els llençols i tovalloles estan inclosos en el preu; l’esmorzar, no. Una altra opció econòmica i cèntrica és l’Anker Hostel, que surt a 200/210 NOK, laborables i cap de setmana. En tots dos casos us indico la opció més econòmica, si voleu habitacions privades o dobles els preus pugen.

Dono per fet que viatgeu amb una companyia de baix cost, i que aterreu a l’aeroport de Trop-Sandefjord, a uns 120 quilòmetres de la ciutat. El bitllet d’autobús (Torp Ekspressen) que us porta a Oslo costa 280/300 NOK (estudiant/normal). Calculeu aquest cos extra quan compareu companyies que operen en aeroports secundaris i principals. Si no heu pogut canviar moneda a casa, a l’aeroport trobareu caixers amb moneda escandinava i euros. Arribareu amb bus a la Sentrastatjon, la (caòtica) estació de trens i busos de la ciutat. És probable que us costi sortir-ne, i que tingueu la temptació de fer-ho per la primera porta que trobeu. Intenteu, però de sortir per la Karls Johans gate, el carrer principal. Sota una escultura molt alta que és un rellotge hi ha la oficina de turisme, parada obligatòria si voleu visitar la ciutat sense gastar massa. Allà heu de demanar, a part d’un mapa, la guia general de la ciutat i la guia “What’s on Oslo”, la vostra clau per a un viatge econòmic i no avorrit. En la primera guia, hi trobareu la informació bàsic aper visitar la ciutat, i, sobretot, informació sobre els museus gratuïts. Alguns dels principals museus de la ciutat ho són, i veure “El Crit” de Munch, per exemple, no us costarà ni un cèntim al Nasjionalmuseet.

El meu consell és el següent. En primer lloc, mireu les activitats que fan a la ciutat a la guia What’s on Oslo: la majoria són gratuïtes. Busqueu-hi competicions al carrer, mercadillos, carreres de cavalls, concerts o trobades de jubilats, tant és. L’important és veure com es viu a la ciutat. Pareu especial atenció amb els mercats del cap de setmana. Dissabtes també trobareu el carrer principal força animat, amb músics de carrer. Un cop hagueu omplert el vostre horari amb aquestes activitats, completeu-lo amb els museus gratuïts que caiguin a prop d’on es fan. Tingueu també en compte els parcs, especialment el Vigeland. Si un dia fa una mica de bon temps, a part de les escultures de Gustav Vigeland hi trobareu mitja ciutat gaudint de les fonts, la gespa, les zones per a nens…

Queda el dilema dels museus no gratuïts. La veritat és que alguns d’ells, com el Fram Museet o el de Holmenkollen valen la pena. La meva recomanació és que us compreu l’Oslo Pass d’un dia. Atenció! Aquesta targeta només surt a compte si, el dia en qüestió, matineu i feu més de 4 museus dels de pagament; si no, no val la pena. EL passi costa 175/220 NOK, estudiant o normal. Una molt bona opció és anar a Aker Brygge a agafar el ferry cap a Bygdøy, on hi ha en molt poc espai el Fram Museet, amb el vaixell que fa realitzar les expedicions noruegues al pol nord, el Kon-Tiki Museet, amb un que va fer el mateix pel pacífic, el Norskfokemuseum, amb la història cultural i artesanal de Noruega o el Vikingskipshuset, amb tres vaixells víkings. N’hi ha també d’altres, el meu consell és que seleccioneu els que mé sus agradin en funció dels vostres interessos. Especialment el Norskfolkmuseum i el Fram Museet demanen força temps per ser visitats. Podeu dinar uns hot-dogs al quiosc del costat del Vikingskipshuset, al setembre fan descompte d’un 30% perquè el tanquen fins el juny. Aprofiteu per fer fotografies d’Oslo des del mar i de Bygdøy en el viatge amb ferry, i quan arribeu a Aker Brygge agafeu el metro (està a uns 3 minuts) per anar fins a Holmenkollen, als afores, on completareu la vostra visió d’Oslo des del mar amb una panoràmica des de l’aire. Holmekollen allotja el trampolí de salt amb esquís olímpic de la ciutat. A part del museu que hi ha als baixos, es pot pujar fins dalt de tot, just on els esquiadors salten; des d’allà dalt la vista tant del trampolí com de la ciutat és magnífica.  Compte amb quedar-vos embadalits amb la vista, el museu tanca a les 5!

Per últim, i amb les panxes buides després d’anar tan de bòlit, falta parlar del menjar. Si voleu estalviar, oblideu-vos de plats i coberts a l’hora de dinar. Si els McDonald’s no entren dins els vostres esquemes – en els meus tampoc – la millor opció poden acabar sent els 7 Eleven que hi ha per tota la ciutat. N’hi ha moltíssims i sempre tenen algun entrepà en oferta (unes 35-50 corones) i una oferta de cafè i aigua per 25, per recarregar les piles. És un dinar lleuger però barat, ja menjareu més per sopar. Donat que esteu allotjats en un alberg, la millor opció per aquest àpat, i per l’esmorzar de l’endemà, és passar per un ICA o Bunnpris, supermercats amb preus raonables… tot i que continuen sent preus noruecs, no us espereu res de l’altre món! Les amanides de patata, l’arròs, mandonguilles amb salsa i els fideus i sopes instantanis us salvaran de la ruina. Per fer un esmorzar típicament noruec i econòmic, compreu Polarbrod, un pa molt venut a Escandinàvia i unteu-lo amb formatge en tub Kavli, sol, de gambes, de pernil o de bacó. La vostra energia per al viatge està garantida!

Des que els vols de baix cost van fer que comencéssim a anar amunt i avall amb molta més freqüència que abans, aquesta necessitat ha anat a més. Tothom coincideix que és pràctic saber desenvolupar-se amb certa comodiat en anglès per demanar a un restaurant, reservar una habitació, o demanar indicacions pel carrer. A més a més, aquells qui ens agrada anar amb la motxilla a l’esquena i d’alberg en alberg notem especialment la diferència entre saber o no saber anglès. Per aquells qui viatgem sols, el coneixement d’aquest idioma pot marcar la diferència entre sopar sols o acompanyats, o anar a fer un cafè amb un grupet de gent o en solitari.

A més a més, l’anglès és útil també en la preparació prèvia dels viatges. Sobretot si sortim de les rutes menys marcades, molta de la informació disponible és en aquesta llengua. Si podem llegir amb certa fluidesa aquesta llengua tindrem molta més informació al nostre abast que si ens limitem al català o al castellà – o al finès, si som d’aquest país.

Amb la voluntat d’unir aquestes dues perspectives, he recollit una sèrie de podcasts que responen a aquest doble objectiu: aprendre anglès i descobrir el destí que hem escollit per passar uns dies. Els podcasts són fitxers de ràdio, de so o de vídeo destinat a la difusió. Per mitjà d’una subscripció, els usuaris poden descarregar els arxius al seu ordinador de manera automàtica i escoltar-los o veure’ls quan vulgui, ja sigui des de l’ordinador mateix o bé, especialment, des d’un reproductor portàtil. Són un recurs normalment gratuït que, per una banda, ens permet entrenar la nostra oída i anar habituant-nos o bé a l’idioma o bé als seus diferents accents; per l’altra, la temàtica comuna d’aquests recursos és el viatge, així que aprendrem coses que ens seran útils en un futur:

- Hostelworld Podcasts: aquests podcasts estan presentats per l’editor d’Hostelworld Colm Hanratty. Són guies de ciutats que expliquen què fer i què veure en diferents ciutats del món. En alguns d’ells hi trobarem entrevistes a gent sobre coses úniques per fer a la seva ciutat.

- LearnOutLoud.com ofereix, entre d’altres, una secció de viatges que cobreix països de tots els continents i, especialment, els Estats Units.

- Un recurs que els viatgers sempre hem de tenir en compte és la pàgina web de Lonely Planet. Allà, entre moltes d’altres coses, també hi trobem un bon grapat de podcasts sobre diferents racons de món. Si us va més el canal audiovisual, també poder fer una ullada a la seva secció de vídeos.

- Per últim, és també molt recomanable la pàgina de National Geographic, on hi podreu descarregar les últimes notícies sobre ciència, natura, fotografia, i, el que ens interessa, guies de viatge. També hi trobareu una bona explicació – en anglès – sobre què és un podcast.

Crec que, per començar, està prou bé. Si teniu algun podcast preferit, el podeu recomanar amb un comentari. Si aquesta entrada us ha estat útil, també!

Fotografia de Frederic de la Faille

Exposicions: les exposicions – reportatges o antologies d’un fotògraf – abracen una gran diversitat de temes: guerra, natura, medi ambient, pobles, religions, fets de societat i grans flagells de la nostra època.

Vetllades de projecció: les vetllades de Visa pour l’Image al Campo Santo ressegueixen els esdeveniments més destacats de l’any transcorregut i presenten reportatges sobre nombrosos temes (fets de societat, conflictes…), temes dels quals es parla i temes que es callen.

Trobades Perpinyà constitueix un fòrum de discussió per als professionals, els quals poden parlar dels problemes de la seva feina i debatre sobre qüestions de producció i d’utilització de les imatges, així com del futur de la seva professió. Són molts els temes tractats en el marc del col·loqui i de les trobades amb els fotògrafs.

Un dels avantatges del festival és que, com que les exposicions estan escampades per la ciutat, és fàcil organitzar un cap de setmana que combini la fotografia i la visita de la ciutat. Nosaltres vam pujar des de Barcelona dissabte al matí, i vam baixar diumenge a la nit. Van ser dos dies intensos fotogràficament parlant, però també vam poder fer alguna escapada al Castellet i al barri de Sant Jaume, a més dels convents i altres edificis on estan allotjades les exposicions.

Sobre aquestes, la qualitat és excepcional. Deixant de banda l’exposició del World Press Photo, que premia les millors imatges de l’any i que, per tant, reuneix les millors imatges del moment, la qualitat de les altres exposicions és també molt elevada. Personalment em van agradar les següents exposicions:

- Agence France-Presse, Revisió de 20 anys d’actualitat 1989 – 2008. Una part de la Història. Una veritat. Una part de la veritat…
- Christian Poveda amb la collaboració d’Alain Mingam, consultant. La Vida Loca. Aquesta exposició sobre les bandes a San Salvador es complementava amb la projecció d’un documental, a la qual també vam assistir.
- Noël Quidu / Gamma per a VSD. Nepal. Entre Vixnu i Mao, visca la República.
- Patrick Robert per a ELLE. La llibertat i el combat a l’exili. Exposició sobre el Tibet.
- Göksin Sipahioglu, GS 68 – Els esdeveniments del Maig del 68.
- Axelle de Russé, guanyadora 2007 del Premi Canon de la dona fotoperiodista concedit per l’Associació de Dones Periodistes de França (AFJ) amb el suport de la revista Figaro Magazine Xina: el retorn de les concubines.

A la pàgina web hi trobareu informació detallada sobre les exposicions, i també mostres de fotografies de cadascuna d’elles. Vam completar el cap de setmana amb una fideuada suposadament catalana, un bistec a l’Oporto, i descans nocturn a Le Village Catalan, un lloc on em pensava que mai no aniria a parar. El que fa no tenir ni gasolina ni hotel a dos quarts de dotze de la nit!

Em vaig quedar captivada, i un dels nois suïssos -francòfon – em va explicar de que parlava la cançó. La lletra parla dels últims minuts de la vida de l’últim supervivent humà de la història:

Il ne reste que quelques minutes à ma vie
Tout au plus quelques heures
je sens que je faiblis
Mon frère est mort hier au milieu du désert
Je suis maintenant le dernier humain de la terre

On m’a décrit jadis, quand j’étais un enfant
Ce qu’avait l’air le monde il y a très très longtemps
Quand vivaient les parents de mon arrière
grand-père
Et qu’il tombait encore de la neige en hiver

En ces temps on vivait au rythme des saisons
Et la fin des étés apportait la moisson
Une eau pure et limpide coulait dans les ruisseaux
Où venaient s’abreuver chevreuils et orignaux

Mais moi je n’ai vu qu’une planète désolante
Paysages lunaires et chaleur suffocante
Et tous mes amis mourir par la soif ou la faim
Comme tombent les mouches…
Jusqu’a c’qu’il n’y ait plus rien…
Plus rien…
Plus rien…

Il ne reste que quelques minutes à ma vie
Tout au plus quelques heures,
je sens que je faiblis
Mon frère est mort hier au milieu du désert
Je suis maintenant le dernier humain de la terre

Tout ça a commencé il y a plusieurs années
Alors que mes ancêtres étaient obnubilés
Par des bouts de papier que l’on appelait argent
Qui rendaient certains hommes
vraiment riches et puissants

Et ces nouveaux dieux ne reculant devant rien
Étaient prêts à tout pour arriver à leurs fins
Pour s’enrichir encore ils ont rasé la terre
Pollué l’air ambiant et tari les rivières

Mais au bout de cent ans des gens se sont levés
Et les ont avertis qu’il fallait tout stopper
Mais ils n’ont pas compris cette sage prophétie
Ces hommes-là ne parlaient qu’en termes de profits

C’est des années plus tard qu’ils ont vu le non-sens
Dans la panique ont déclaré l’état d’urgence
Quand tous les océans ont englouti les îles
Et que les inondations ont frappé les grandes villes

Et par la suite pendant toute une décennie
Ce fut les ouragans et puis les incendies
Les tremblements de terre et la grande sécheresse
Partout sur les visages on lisait la détresse

Les gens ont dû se battre contre les pandémies
Décimés par millions par d’atroces maladies
Puis les autres sont morts par la soif ou la faim
Comme tombent les mouches…
Jusqu’à c’qu’il n’y ait plus rien…
Plus rien…
Plus rien…

Mon frère est mort hier au milieu du désert
Je suis maintenant le dernier le humain de la terre
Au fond l’intelligence qu’on nous avait donnée
N’aura été qu’un beau cadeau
empoisonné

Car il ne reste que quelques
minutes à la vie
Tout au plus quelques heures,
je sens que je faiblis
Je ne peux plus marcher, j’ai peine à respirer
Adieu l’humanité…
Adieu l’humanité…

Encara em vaig quedar més captivada. Fa unes hores que sóc a Barcelona, i ja he escoltat la cançó diverses vegades. Cada cop em convenç més: la progressió en intensitat que té, el to melancòlic, i la manera com acaba. No sé perquè – portser perquè el grup és quebequès? – però la cançó em far pensar en els indis nordamericans. Com a extres, el vídeoclip és també molt especial, i el grup inclou a la pàgina web l’explicació de com es van idear i escriure diverses de les seves cançons, entre elles “Plus rien”:

C’est en revenant d’une conférence d’Hubert Reeves à Châteauguay qu’a commencé à germer l’idée de la chanson Plus rien. L’astrophysicien avait commencé sa présentation en disant quelque chose du genre : « (…) dans l’histoire de la planète terre, il y a eu cinq extinctions majeures (celle qu’on connaît le plus est celle des dinosaures) et elles ont toutes été la conséquence de phénomènes naturels (météorites, changements de température, etc…). La sixième extinction pourrait bien être celle de l’être humain. Et ce sera la première fois qu’une espèce sera directement responsable de son extinction (…) » J’étais dans ma voiture avec Jérôme et je réfléchissais à tout ça. Même si ce sont des hypothèses, je ne sais pas pourquoi mais j’ai plus tendance à croire les prévisions environnementales d’un Hubert Reeves que celles de Georges W. Bush, Paul Martin ou autres PDG de multinationales. Je lui ai alors dit qu’il fallait absolument faire une chanson à ce sujet. C’est resté là.

Quelques jours plus tard, j’ai pensé écrire un texte dont le narrateur serait le dernier humain de la terre. Dans la chanson, il exprimerait son grand désarroi face à la catastrophe qui n’a pu être évitée, tout en relatant les faits historiques hypothétiques qui ont conduit à cette catastrophe. Je trouvais l’idée excellente ! Tellement que j’ai composé la chanson en une heure. Quand je l’ai fait écouter aux autres, ils étaient bouche bée. Ils disaient que c’était très beau mais aussi très sombre. Moi, j’étais tellement excité que je n’avais pas vu à quel point le texte était dramatique. C’est quelques jours plus tard que je me suis rendu compte de la lourdeur du récit. Mais bon que je me suis dit, on ne peut pas toujours parler de Gina Pinard dans la vie !

Un detall, per cert, que com a aficionada a la música agraeixo molt. Llàstima que no sigui una cosa gaire estesa. En tot cas, les altres cançons de Les Cowboys fringants que és escoltat també sonen la mar de bé, així que intueixo que aquest grup ha entrat a la meva vida per quedar-s’hi, més enllà de la sobretaula a Oslo, amb el punt que tenen els grups o les cançons que estan estretament lligats a moments especials que hem viscut. A veure què us sembla a vosaltres… Per cert, sé que aquesta frase la repeteixo molt, però el directe d’aquesta cançó ha de ser, com a mínim, espectacular. I toquen a l’Olympia a París el proper febrer. Quina temptació!

un còmic… no l’he acabat encara però m’atreveixo sense cap mena de dubte a recomanar-vos un dels meus regals d’aniversari, Café Budapest. El seu autor, l’asturià Alfonso Zapico, s’atreveix a tractar des d’una perspectiva quotidiana un tema tan actual com el conflicte d’Israel i Palestina. Per fer-ho, ens submergeix en la vida quotidiana de personatges musulmans i jueus en el moment històric clau en què es va aprovar la creació de l’estat d’Israel. Un altre encert, i ja en van uns quants, de l’editorial basca Astiberri.També un gran encert dels amics que me’l van regalar.

una pel·lícula… no puc de deixar de recomanar el que ha estat un dels grans èxits de l’estiu, WALL·E. Disney i Pixar uneixen esforços i talent per oferir-nos una pel·lícula tan bufona com contundent. Els qui no gaudieu de la vessant més musical de Disney, us agradarà saber que aquest pel·lícula no compta amb cap cançó; ben al contrari, els primers 40 minuts de la pel·lícula transcorren pràcticament en silenci. Com aconsegueixen mantenir l’atenció? Escollint un tema que no deixa indiferent ningú a aquestes alçades: la destrucció del planeta per part de – sorpresa! – els éssers humans. Recomanable per a petits, grans, i tot el ventall entremig.

una activitat… aquest cap de setmana que no us faci mandra agafar el cotxe per acostar-vos a Perpinyà. S’hi celebra el festival Visa sur l’image, que acull tot un seguit d’actes relacionats amb el fotoperiodisme. Exposicions, col·loquis, trobade si fins i tot projeccions a l’aire lliure. Si trobeu una estoneta entre activitat i activitat, podeu provar de buscar catalanoparlants del nord al barri dels gitanos. Sort en la cerca!

un llibre… tot i que segueixo amb les meves tendències àrtiques, aquest cop la cosa no va d’esquimals. El llibre que us recomano, Relatos de Kolimá, és el recull de relats escrits per Varlam Shalámov. Definit amb encert com una de les més tràgiques i grandioses epopeies del segle XX, ens narra l’experiència de l’autor ens els seus deu anys de confinament als camps de concentració siberians. Un tema encara massa desconegut tractat amb un encert, sinceritat i saviesa que només podia tenir qui ho ha viscut en la seva pròpia pell. Sempre he opinat que informar-se i aprendre sobre fets del nostre passat – el passat que compartim tots els éssers humans – és una obligació moral. Si sou del mateix parer, no deixeu escapar aquest volum. Publica la petita però interessant editorial Minúscula.

Si teniu ganes de fer coses però no teniu clar el què, comenceu per consultar els cursos oferts per Casa Elizalde i la Casa Golferichs. Es tracta de dos centres cívics de l’Eixample que ofereixen un ventall de cursos aclaparador: des de ioga a tai-txi a enquadernació de llibres i creació de joies de paper, passant per classes de filosofia, història i fins i tot alguns idiomes. El preu dels cursos, dels 50 a 80 euros, fa difícil d’escollir-ne només un.

Si sou manetes i teniu ganes d’ampliar les vostres habilitats o adquirir-ne de noves, us recomano que visiteu la o l’Escola de la Dona. Aquesta escola, que també rep el nom d’Institut Francesca Bonnemaison, es va crear durant la Segona República per a formar professionalment les dones a fi que s’introduïssin al món laboral, i, malgrat el nom, els homenets també hi sereu ben rebuts. L’oferta és aclaparadora: dibuix, pintura, cuina, patronatge, labors, il·lustració, escultura,… Cadascun dels àmbits té un bon grapat de cursos de temàtiques i nivells diferents, segur que algun us fa el pes. Això sí, cal apressar-se a apuntar-s’hi perquè les places volen. Si en trobeu, podeu consultar també la Llotja d’Arts i Oficis, tot i que en aquest cas la formació és més professionalitzadora. Si teniu clar que la vostra passió és la fotografia, no deixeu de visitar l’Espai Català-Roca, on a part de cursos i seminaris podeu tenir accés a laboratoris de revelat en blanc i negre i color. Tot això a uns preus a anys llum de les escoles de fotografia privades.

Una molt bona opció per encarar la tornada de les vacances des d’una nova perspectiva és apuntar-se a alguna activitat de voluntariat. Per desgràcia, d’ofertes no en falten, i la llista de llocs on acudir és inacabable. Busquen voluntaris la Creu Roja, Intermón-Oxfam, la Fundació Arrels. Si voleu mirar més opcions, a la Federació Catalana de Voluntariat hi trobareu informació sobre el tema a casa nostra i un cercador d’entitats. Si voleu implicar-vos en alguna associació juvenil, RAI (Recursos d’Animació Intercultural), Nexes o el Servei Civil Internacional són bones opcions.

Els esperits més alternatius també podeu realitzar activitats del vostre gust durant l’any sense haver de gastar ni un cèntim d’euro. Per a fer-ho, retornarem a les bones costums dels nostres rebesavis de l’edat de pedra; en comptes d’intercanviar pells de llúdriga per destrals, però, intercanviarem el nostre temps. Com fer-ho? Només us heu d’inscriure al Banc de Temps i oferir alguna de les vostres habilitats. Quan impartiu classes a algú altre, el temps que hi heu invertir us serà comptabilitzat i el podreu emprar, al seu torn, per realitzar activitats del vostre interès. Més enllà d’activitats també s’intercanvien serveis: una sessió de perruqueria, menjar preparat per emportar… Potser a alguns alternatius de socarrel us tira enrera el fet que estigui recolzat per l’Ajuntament de Barcelona. Tot i això, ara que sembla que tenim una crisi a sobre, fer una mica de cas als nostres avantpassats per deixar de dependre una mica del paper i el metall sembla ser una opció excel·lent. Si els vostres pares o avis són atrevits i estan jubilats, podeu recomanar-los aquesta activitat; amb el temps lliure que tenen segur que ben aviat estan realitzant noves activitats.

N’hi ha per triar i remenar! I vosaltres, teniu per costum de començar coses noves el setembre? Què heu escollit per a aquest curs que comencem?

Fotografia de Gary Turner sota llicència de Creative Commons.

un còmic… els bons còmics en la nostra llengua estan en ratxa, i fa poc La Magrana ha publicat Fun Home, d’Alison Bechdel. En aquesta obra autobiogràfica, l’autora narra els records de la seva infantesa i adolescència en un petit poble dels EUA, i com anirà descobrint la seva homosexualitat en aquest procés. A més a més, decobrirà també que comparteix aquesta opció sexual amb el seu pare, cosa que l’ajudarà a entendre les sensacions que ha viscut a casa des de petita. Si en voleu un breu resum, aquí el teniu.

una pel·lícula… laquest cap de setmana intentaré veure d’una vegada el documental Nömadak TX, que el tinc pendent des de fa mesos, i això no té perdó. Amb un historial de premis aclaparador, la pel·lícula ens explica el viatge musical de dos txalapartaris bascos que recorren el món compartin les seves vivències musicals amb d’altres cultures.

una activitat… a la Fundació Miró hi exposa Olafur Eliassion, artista danès – islandès nascut que es centra en l’estudi de la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens naturals. Si penseu que hi vull anar només perquè és nòrdic o islandès… ho heu encertat!

un llibre… estic en plena ressaca del llibre “En tránsito de sueño en sueño”, de Clara Valverde. L’escriptora hi narra els quatre anys que va viure amb els indis cri del Québec, i tot el què en va aprendre d’ells. És una obra que fa reflexionar sense pretendre-ho en excés, i que està escrita en un estil senzill i sincer que la fa sentir molt propera. El perill està en l’inevitable ànsia que provoca de voler fer les maletes per marxar cap allà demà mateix.

Fets
Què és Fets?
FETS-Finançament Ètic i Solidari és una associació de segon nivell que va néixer l’estiu de 1999 i agrupa a nombroses entitats (associacions, fundacions, cooperatives..) que volen promoure el finançament ètic i solidari a Catalunya.

Quins són els seus objectius?

La sensibilització i difusió de l’ús ètic dels diners.

La promoció de les entitats que ja ofereixen instruments de finançament ètic a Catalunya.

La interlocució amb les administracions públiques i altres actors socials.

La prestació de serveis per a obrir noves vies d’acció i presència social.

L’impuls d’una entitat financera alternativa a Catalunya que respongui als principis bàsics d’una banca ètica.

Quines activitats du a terme Fets?
Al llarg d’aquests més de vuit anys FETS ha realitzat activitats diverses i ha intentat concretar els seus objectius en base a:

La participació en més de 200 conferències, col·loquis, debats, seminaris,…

L’organització de cursos a la universitat i en centres d’ensenyament secundari.

La presència en els mitjans de comunicació amb més de 500 impactes tant en premsa escrita com audiovisual.

L’organització del I Congrés Internacional de banca ètica.

L’edició del llibre “La banca ètica. Molt més que diners” del qual se n’han fet dues edicions en català i una en castellà.

La producció de dues exposicions que han visitat més de 30 poblacions catalanes.

El taller de teatre participatiu “Diners per a tothom”.

El Joc dinàmica”I tu què saps? Diners a qualsevol preu”.

L’organització de les Jornades “Banca Ètica i Microcrèdit”, “El Comerç Just i les finances ètiques” i “El paper de les administracions públiques en l’impuls de la banca ètica”.

L’elaboració d’un Pla de viabilitat per a la implementació de la banca ètica a Catalunya.

Actualment les activitats de FETS es centren en:

La difusió del projecte entre les organitzacions de l’economia social i del tercer sector.

La interlocució amb les administracions públiques per crear sinèrgies a l’entorn del projecte.

La coordinació amb d’altres plataformes que, en diferents territoris de l’Estat, estan implementant processos que podrien convergir.

Impulsar la creació d’un Observatori de Finances Ètiques.

És un tema encara poc introduït al nostre país però que, com sempre, compta amb una llarga trajectòria en d’altres països europeus més espavilats que nosaltres. Si us interessa on van a parar els vostres estalvis – per minsos que siguin – podeu consultar la seva pàgina web.

Shout Out Louds – Time Left for Love

Mogwai – Friend of the Night

Antònia Font – Wa Yeah

Kaiser Chiefs – I predict a riot

Bufa, quins directes. Estic emocionadíssima, en sèrio Sé que algun “gafapastas” (de bon rollo) potser li agraden alguns dels grups, i que a algun “gafapastas” camuflat de rural em maleirà per no anar a veure els Sex Pistols, que també toquen. A veure què n’opineu els altres. Per cert… pretenc endur-me la càmera de vídeo!

Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives – és una mica com els Verdi – a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!

Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.