Classificat com a: viatjar | Etiquetes: allotjament, barat, bygdoy, ciutat, menjar, museu, noruega, oslo
Viatjar a Noruega és car, i Oslo, la capital, no n’és una excepció. Negar això i voler fer creure una altra cosa, seria enganyar, i en principi no és aquest el propòsit d’aquest bloc. El que sí que és veritat, però, és que és una ciutat d’extrems: pots passar-hi un dia molt entretingut per relativament pocs diners, o pots deixar-t’hi una porció escandalosa del sou en pocs dies. I, com que es tracta de fer molts viatges i arribar a final de mes, intentaré donar algunes pistes per mantenir les despeses sota control.
La planificació comença abans aterrar a l’aeroport. Normalment, improvisació i estalvi són incompatibles: els vols i albergs més barats s’omplen abans que els cars. Oslo és una ciutat escandinava; això vol dir que, al contrari que nosaltres, els seus habitants no viuen apretats en blocs de pisos gegants si no en casetes i edificis baixos. La ciutat, per tant, té una extensió considerable més enllà del centre, i la major part són zones residencials de poc interès turístic. Valoreu això a l’hora de buscar allotjament, ja que el preu d’un bitllet de bus, metro o tramvia ja són 24/30 NOK, és a dir 3 euros per trajecte. Si heu d’anar i venir de l’alberg en transport públic sumeu 6 euros diaris al vostre presupost. Si és el cas, valoreu la possibilitat de comprar cada dia un passi diari per al transport públic, ja que costa 60 NOK i amb tres viatges ja surt a compte. A més, si el vostre vol és matiner o a la nit, us podeu trobar sense transport públic per arribar a la Sentralstatjon. La meva recomanació personal sobre l’allotjament, és el Sentrum Pensjonat. Aquest alberg està a dos minuts de l’estació, i a un del carrer principal. És una molt bona base per estar-se a la ciutat, i és molt acollidor. El preu en habitació compartida és 230/260 NOK la nit (temporada baixa i alta). Les instal·lacions són excel·lents, i els llençols i tovalloles estan inclosos en el preu; l’esmorzar, no. Una altra opció econòmica i cèntrica és l’Anker Hostel, que surt a 200/210 NOK, laborables i cap de setmana. En tots dos casos us indico la opció més econòmica, si voleu habitacions privades o dobles els preus pugen.
Dono per fet que viatgeu amb una companyia de baix cost, i que aterreu a l’aeroport de Trop-Sandefjord, a uns 120 quilòmetres de la ciutat. El bitllet d’autobús (Torp Ekspressen) que us porta a Oslo costa 280/300 NOK (estudiant/normal). Calculeu aquest cos extra quan compareu companyies que operen en aeroports secundaris i principals. Si no heu pogut canviar moneda a casa, a l’aeroport trobareu caixers amb moneda escandinava i euros. Arribareu amb bus a la Sentrastatjon, la (caòtica) estació de trens i busos de la ciutat. És probable que us costi sortir-ne, i que tingueu la temptació de fer-ho per la primera porta que trobeu. Intenteu, però de sortir per la Karls Johans gate, el carrer principal. Sota una escultura molt alta que és un rellotge hi ha la oficina de turisme, parada obligatòria si voleu visitar la ciutat sense gastar massa. Allà heu de demanar, a part d’un mapa, la guia general de la ciutat i la guia “What’s on Oslo”, la vostra clau per a un viatge econòmic i no avorrit. En la primera guia, hi trobareu la informació bàsic aper visitar la ciutat, i, sobretot, informació sobre els museus gratuïts. Alguns dels principals museus de la ciutat ho són, i veure “El Crit” de Munch, per exemple, no us costarà ni un cèntim al Nasjionalmuseet.
El meu consell és el següent. En primer lloc, mireu les activitats que fan a la ciutat a la guia What’s on Oslo: la majoria són gratuïtes. Busqueu-hi competicions al carrer, mercadillos, carreres de cavalls, concerts o trobades de jubilats, tant és. L’important és veure com es viu a la ciutat. Pareu especial atenció amb els mercats del cap de setmana. Dissabtes també trobareu el carrer principal força animat, amb músics de carrer. Un cop hagueu omplert el vostre horari amb aquestes activitats, completeu-lo amb els museus gratuïts que caiguin a prop d’on es fan. Tingueu també en compte els parcs, especialment el Vigeland. Si un dia fa una mica de bon temps, a part de les escultures de Gustav Vigeland hi trobareu mitja ciutat gaudint de les fonts, la gespa, les zones per a nens…
Queda el dilema dels museus no gratuïts. La veritat és que alguns d’ells, com el Fram Museet o el de Holmenkollen valen la pena. La meva recomanació és que us compreu l’Oslo Pass d’un dia. Atenció! Aquesta targeta només surt a compte si, el dia en qüestió, matineu i feu més de 4 museus dels de pagament; si no, no val la pena. EL passi costa 175/220 NOK, estudiant o normal. Una molt bona opció és anar a Aker Brygge a agafar el ferry cap a Bygdøy, on hi ha en molt poc espai el Fram Museet, amb el vaixell que fa realitzar les expedicions noruegues al pol nord, el Kon-Tiki Museet, amb un que va fer el mateix pel pacífic, el Norskfokemuseum, amb la història cultural i artesanal de Noruega o el Vikingskipshuset, amb tres vaixells víkings. N’hi ha també d’altres, el meu consell és que seleccioneu els que mé sus agradin en funció dels vostres interessos. Especialment el Norskfolkmuseum i el Fram Museet demanen força temps per ser visitats. Podeu dinar uns hot-dogs al quiosc del costat del Vikingskipshuset, al setembre fan descompte d’un 30% perquè el tanquen fins el juny. Aprofiteu per fer fotografies d’Oslo des del mar i de Bygdøy en el viatge amb ferry, i quan arribeu a Aker Brygge agafeu el metro (està a uns 3 minuts) per anar fins a Holmenkollen, als afores, on completareu la vostra visió d’Oslo des del mar amb una panoràmica des de l’aire. Holmekollen allotja el trampolí de salt amb esquís olímpic de la ciutat. A part del museu que hi ha als baixos, es pot pujar fins dalt de tot, just on els esquiadors salten; des d’allà dalt la vista tant del trampolí com de la ciutat és magnífica. Compte amb quedar-vos embadalits amb la vista, el museu tanca a les 5!
Per últim, i amb les panxes buides després d’anar tan de bòlit, falta parlar del menjar. Si voleu estalviar, oblideu-vos de plats i coberts a l’hora de dinar. Si els McDonald’s no entren dins els vostres esquemes – en els meus tampoc – la millor opció poden acabar sent els 7 Eleven que hi ha per tota la ciutat. N’hi ha moltíssims i sempre tenen algun entrepà en oferta (unes 35-50 corones) i una oferta de cafè i aigua per 25, per recarregar les piles. És un dinar lleuger però barat, ja menjareu més per sopar. Donat que esteu allotjats en un alberg, la millor opció per aquest àpat, i per l’esmorzar de l’endemà, és passar per un ICA o Bunnpris, supermercats amb preus raonables… tot i que continuen sent preus noruecs, no us espereu res de l’altre món! Les amanides de patata, l’arròs, mandonguilles amb salsa i els fideus i sopes instantanis us salvaran de la ruina. Per fer un esmorzar típicament noruec i econòmic, compreu Polarbrod, un pa molt venut a Escandinàvia i unteu-lo amb formatge en tub Kavli, sol, de gambes, de pernil o de bacó. La vostra energia per al viatge està garantida!
Classificat com a: internet, viatjar | Etiquetes: anglès, aprendre, idea, podcast, radio, viatge, viatjar
Aquestes darreres setmanes he trobat que molts dels meus amics tenen un propòsit de curs comú: aprendre anglès. Cadascú té els seus motius, que poden anar des de voler entrar en un determinat sector del mercat laborar a escriure una tesis doctoral en aquest idioma, o examinar-se d’un diploma oficial. Ara bé, hi ha un motiu menys professional i més lúdic que també és comú a molts d’ells: la voluntat de comunicar-se en els viatges.
Des que els vols de baix cost van fer que comencéssim a anar amunt i avall amb molta més freqüència que abans, aquesta necessitat ha anat a més. Tothom coincideix que és pràctic saber desenvolupar-se amb certa comodiat en anglès per demanar a un restaurant, reservar una habitació, o demanar indicacions pel carrer. A més a més, aquells qui ens agrada anar amb la motxilla a l’esquena i d’alberg en alberg notem especialment la diferència entre saber o no saber anglès. Per aquells qui viatgem sols, el coneixement d’aquest idioma pot marcar la diferència entre sopar sols o acompanyats, o anar a fer un cafè amb un grupet de gent o en solitari.
A més a més, l’anglès és útil també en la preparació prèvia dels viatges. Sobretot si sortim de les rutes menys marcades, molta de la informació disponible és en aquesta llengua. Si podem llegir amb certa fluidesa aquesta llengua tindrem molta més informació al nostre abast que si ens limitem al català o al castellà – o al finès, si som d’aquest país.
Amb la voluntat d’unir aquestes dues perspectives, he recollit una sèrie de podcasts que responen a aquest doble objectiu: aprendre anglès i descobrir el destí que hem escollit per passar uns dies. Els podcasts són fitxers de ràdio, de so o de vídeo destinat a la difusió. Per mitjà d’una subscripció, els usuaris poden descarregar els arxius al seu ordinador de manera automàtica i escoltar-los o veure’ls quan vulgui, ja sigui des de l’ordinador mateix o bé, especialment, des d’un reproductor portàtil. Són un recurs normalment gratuït que, per una banda, ens permet entrenar la nostra oída i anar habituant-nos o bé a l’idioma o bé als seus diferents accents; per l’altra, la temàtica comuna d’aquests recursos és el viatge, així que aprendrem coses que ens seran útils en un futur:
- Hostelworld Podcasts: aquests podcasts estan presentats per l’editor d’Hostelworld Colm Hanratty. Són guies de ciutats que expliquen què fer i què veure en diferents ciutats del món. En alguns d’ells hi trobarem entrevistes a gent sobre coses úniques per fer a la seva ciutat.
- LearnOutLoud.com ofereix, entre d’altres, una secció de viatges que cobreix països de tots els continents i, especialment, els Estats Units.
- Un recurs que els viatgers sempre hem de tenir en compte és la pàgina web de Lonely Planet. Allà, entre moltes d’altres coses, també hi trobem un bon grapat de podcasts sobre diferents racons de món. Si us va més el canal audiovisual, també poder fer una ullada a la seva secció de vídeos.
- Per últim, és també molt recomanable la pàgina de National Geographic, on hi podreu descarregar les últimes notícies sobre ciència, natura, fotografia, i, el que ens interessa, guies de viatge. També hi trobareu una bona explicació – en anglès – sobre què és un podcast.
Crec que, per començar, està prou bé. Si teniu algun podcast preferit, el podeu recomanar amb un comentari. Si aquesta entrada us ha estat útil, també!
Fotografia de Frederic de la Faille
Classificat com a: fotografia, viatjar | Etiquetes: castellet, ciutat, exposició, fotografia, perpinyà, viatge, visa pour l'image, world press photo
Fa un parell de cap de setmanes vaig anar fins a Perpinyà per assistir al festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’image. Aquest festival, dirigit al mateix temps a professionals i a aficionats, consisteix en un seguit d’exposicions i actes que es duen a terme a diferents recintes de la ciutat. Les activitats que inclou el festival són les següents:
Exposicions: les exposicions – reportatges o antologies d’un fotògraf – abracen una gran diversitat de temes: guerra, natura, medi ambient, pobles, religions, fets de societat i grans flagells de la nostra època.
Vetllades de projecció: les vetllades de Visa pour l’Image al Campo Santo ressegueixen els esdeveniments més destacats de l’any transcorregut i presenten reportatges sobre nombrosos temes (fets de societat, conflictes…), temes dels quals es parla i temes que es callen.
Trobades Perpinyà constitueix un fòrum de discussió per als professionals, els quals poden parlar dels problemes de la seva feina i debatre sobre qüestions de producció i d’utilització de les imatges, així com del futur de la seva professió. Són molts els temes tractats en el marc del col·loqui i de les trobades amb els fotògrafs.
Un dels avantatges del festival és que, com que les exposicions estan escampades per la ciutat, és fàcil organitzar un cap de setmana que combini la fotografia i la visita de la ciutat. Nosaltres vam pujar des de Barcelona dissabte al matí, i vam baixar diumenge a la nit. Van ser dos dies intensos fotogràficament parlant, però també vam poder fer alguna escapada al Castellet i al barri de Sant Jaume, a més dels convents i altres edificis on estan allotjades les exposicions.
Sobre aquestes, la qualitat és excepcional. Deixant de banda l’exposició del World Press Photo, que premia les millors imatges de l’any i que, per tant, reuneix les millors imatges del moment, la qualitat de les altres exposicions és també molt elevada. Personalment em van agradar les següents exposicions:
- Agence France-Presse, Revisió de 20 anys d’actualitat 1989 – 2008. Una part de la Història. Una veritat. Una part de la veritat…
- Christian Poveda amb la collaboració d’Alain Mingam, consultant. La Vida Loca. Aquesta exposició sobre les bandes a San Salvador es complementava amb la projecció d’un documental, a la qual també vam assistir.
- Noël Quidu / Gamma per a VSD. Nepal. Entre Vixnu i Mao, visca la República.
- Patrick Robert per a ELLE. La llibertat i el combat a l’exili. Exposició sobre el Tibet.
- Göksin Sipahioglu, GS 68 – Els esdeveniments del Maig del 68.
- Axelle de Russé, guanyadora 2007 del Premi Canon de la dona fotoperiodista concedit per l’Associació de Dones Periodistes de França (AFJ) amb el suport de la revista Figaro Magazine Xina: el retorn de les concubines.
A la pàgina web hi trobareu informació detallada sobre les exposicions, i també mostres de fotografies de cadascuna d’elles. Vam completar el cap de setmana amb una fideuada suposadament catalana, un bistec a l’Oporto, i descans nocturn a Le Village Catalan, un lloc on em pensava que mai no aniria a parar. El que fa no tenir ni gasolina ni hotel a dos quarts de dotze de la nit!
Classificat com a: cinema, fotografia, viatjar | Etiquetes: amics, cinema, fotografia, parís, pel·lícula, viatge, viatjar
Tenia aquesta entrada pendent de fa més d’un mes. El darrer cop que vaig estar a París vaig acompanyar el meu amic Romain a la seva feina. Treballa projectant pel·lícules al cinema municipal de Pantin. Les tres hores que vaig estar passejant per la sala de projeccions se’m van passar en un moment, de tantes coses interessants que hi havia. Mai no havia vist com es projecten les pel·lícules! La càmera treia fum quan vam marxar!
Al cinema municipal de Pantin hi projecten pel·lícules alternatives – és una mica com els Verdi – a un preu més que raonable. Tot i així la gent no hi va gaire, perquè prefereixen anar a les estrenes del centre de París. És una llàstima!
Aquestes fotografies són una mica diferents de les que acostumo a penjar, més aviat d’exteriors. M’agradaria que me’n donéssiu la vostra opinió. Si les voleu veure més ampliades, són aquí.
Classificat com a: compromís, viatjar | Etiquetes: responsable, societat, turisme, turisme responsable, vacances, viatjar
Ara que arriba l’estiu, la majoria de vosaltres tindreu la sort de passar uns dies voltant pel món. Si us preocupa l’impacte -positiu, o negatiu- que els vostres dies de vacances poden tenir en el país que us acull temporalment, feu un cop d’ull a aquesta interessantíssima iniciativa:
Coneixmón: la webràdio del turisme responsable
Arran d’haver participat en un viatge de turisme responsable l’agost del 2005 amb la voluntat de conèixer el moviment més important del continent americà, el Moviment dels Sense Terra (MST) del Brasil, l’estiu del 2006 estrenem a Ràdio L’Hospitalet (96.3 FM) l’emissió del primer
programa de ràdio del turisme just, el ‘MÓN OBERT edició ESTIU’.
El programa setmanal, d’una hora de durada, s’estructura amb uns espais ben definits:
a) Introducció
b) Radiografia del destí
c) Presentació de l’entitat que proposa el viatge
d) Conversa amb els turistes responsables
e) Reportatge relacionat amb el poble visitatSempre amenitzats amb la música i amb els ritmes originals de cada població, cada programa és un viatge diferent, és un apropament humà als pobles de la terra a través de les organitzacions i persones animades i amb ganes d’encoratjar als oients a apuntar-se a una altra forma de conèixer món.
Què és el turisme responsable?
L’nomenat “turisme responsable” no apareix com un tipus o model específic de turisme, sinó com un moviment a favor de la sostenibilitat de l’acció turística que s’articula a través d’una àmplia gamma d’accions que podem sintetitzar en tres eixos:
a) establir models de desenvolupament turístic sostenibles i específics per a cada zona de destí, respectant les variables socials, culturals, econòmiques i mediambientals autòctones;
b) denunciar els impactes negatius que el turisme comporta o pot suposar en les societats locals i en el seu entorn, i a la vegada implicar-se i recolzar als col·lectius afectats;
c) valorar i reclamar la responsabilitat de turistes, tour-operadors, amfitrions i institucions públiques per tal d’afavorir models turístics sostenibles [J.Gascón & E.Cañada, "Viajar a todo tren: Turismo, Desarrollo y Sostenibilidad", Barcelona, 2005].No es tracta per tant, de promocionar només models turístics alternatius respectuosos amb les societats, el medi ambient i les economies locals, sinó d’incidir sobre la totalitat del sector en la defensa dels drets civils i polítics (drets de primera generació), econòmics, socials i culturals (de segona generació) i dels pobles (de tercera generació).
Aquí queda la recomanació. Personalment, opino que tal i com estan les coses aquest tipus de turisme no és una opció, si no una responsabilitat moral. Si intentem aplicar aquests criteris quan viatgem potser canviarem una mica les coses.
Editat: un dels responsables del programa m’ha demanat de canviar la imatge que anteriorment havia posat per il·lustrar l’entrada pel seu bànner, del qual just ara en comencen a fer difusió. Canvi fet, doncs!
Classificat com a: fotografia, viatjar | Etiquetes: ankara, ciutat, fotografia, turquia, viatge
La setmana que vaig estar a Ankara, capital de Turquia, va ser molt especial. Després d’uns dies donant voltes a tot el què hi vaig viure, no se m’acut cap entrada de bloc que faci justícia. M’he quedat amb ganes de més. Potser aquestes fotografies us desperten la mateixa curiositat que a mi m’ha despertat la ciutat i el país.
Aquestes són de la part antiga de la ciutat, que rodeja el castell que corona la ciutat. Enfilada dalt del mur del castell, i sense res més alt que jo, vaig sentir que podria passar hores i hores contemplant aquella infinitud de cases, casetes, minarets i carrerons.
Classificat com a: internet, viatjar | Etiquetes: bloc, crítica, orient, política, recomanació, tíbet, viatjar, xina
Un dels aventatges que més valoro d’Internet és el fet que és l’usari que escull què li interessa i què no. Al contrari de la televisió, on ens empassen el que emetin (anuncis inclosos) Internet permet seleccionar. Un altre dels avantatges que encara té – no sé si això serà etern… – és que la informació que arriba sol ser molt més directa, sense haver de passar per filtres com ara les editorials. Els blocs en són un molt bon exemple, d’això.
Fa no massa en vaig descobrir un que ara comparteixo amb vosaltres: Ombres xineses. Forma part d’una iniciativa del Periódico, un conjunt de blocs que els corresponsals del diari que hi ha escampats pel món escriuen. Aquest format, el bloc, permet una immediatesa i un estil més propi que l’estàndard exigit per un mitjà de comunicació de masses com ho és un diari. En aquest cas el seu autor, Adrián Foncillas, ens acosta la realitat de la Xina a la porta de casa o, més ben dit, a la pantalla de l’ordinador.
És un plaer llegir les seves entrades. Són crítiques, poques coses s’escapen a la seva mirada. Coses que mouen a la reflexió, i que ens recorden sovint la complexitat de la realitat que ens sol arribar en la seva forma més descafeinada i simplificada. A més a més estan ben escrites, un valor que a vegades escasseja a la xarxa i que, per escàs, sorpèn gratament quan es troba. Us n’incloc una perquè us en feu una idea. Si us agrada, aneu de cap al seu bloc, ja que la resta són igual d’interessants.
Merkel i Sarkozy, no és el mateix
S’acostuma a ficar aquests dies al mateix sac Angela Merkel i Nicolas Sarkozy perquè aquella no anirà a la cerimònia d’inauguració dels Jocs en protesta per la política de drets humans de la Xina i aquest és probable que tampoc.
Merkel és, probablement, l’única líder europea que tracta amb honesta bel·ligerància els drets humans a Pequín. El més habitual és que les delegacions diplomàtiques deixin anar als xinesos un parell de generalitats o abstraccions abans d’anar-se’n amb sucosos contractes econòmics sota el braç. Per a la Xina és un tràmit indolor, i el país en qüestió en fa prou per salvar la cara davant la seva opinió pública. “Els hem mostrat la nostra més enèrgica postura, i s’han mostrat molt oberts a considerar-la”, és una fórmula habitual.
Merkel va rebre l’any passat el Dalai-lama, que havia estat ignorat en la seva visita a Espanya per Zapatero i Montilla. La visita li va costar a Alemanya un contracte econòmic sobre aviació emparaulat amb la Xina. Merkel va ser repudiada per la classe política i empresarial del seu país: menys idealisme naïf i més real politik, va ser el missatge.
Poques setmanes després, Sarkozy firmava a Pequín el contracte que dreta llei li pertanyia a Alemanya. Sarkozy ha estat portada aquests dies per postular-se com a mediador entre Lhasa i Pequín, ha estat portada per plantejar-se els dubtes de si anar o no a la inauguració, ha estat portada per imposar tres condicions a la Xina i serà portada quan anunciï finalment si hi va o no, si no hi ha portades abans. Merkel va dir fa mesos que no hi aniria i s’ha negat a entrar en aquest guirigall.
Una altra consideració: l’últim que farà la Xina és negociar amb el dalai-lama només perquè l’hi imposin. Seria un senyal de debilitat intolerable. Ignoro com de prop estava Pequín de negociar amb el dalai-lama, però dedueixo que ara està encara més lluny. Aquesta ha estat la contribució de Sarkozy al conflicte del Tibet.
No hauria de confondre’s la fèrria, incondicional i admirable defensa dels drets humans d’Angela Merkel amb la mediàtica xerrameca de Sarkozy.
Classificat com a: viatjar | Etiquetes: columna, comparació, escriure, idea, insomni, opinió, periódico, text, viatge, viatjar
2:30 de la matinada. Després d’una horeta al llit perduda mirant al sostre, estressada per les vacances d’estiu, decideixo fer un passeig per casa. Vaig a la cuina, i em preparo una mica de pa amb mantega salada, costum insà regal d’uns amics bretons. Fullejo el diari; com sempre, començo per la contraportada. M’aturo allí mateix, amb aquest titol d’article : “El que no és viatjar”. M’agrada, i m’incita a escriure. Us en copio l’original, i la meva resposta, que no he pogut evitar donar:
2/4/2008 SET X SET
El que no és viatjar
JULI CAPELLANo és viatjar sortir escopetejat d’aquí cap allà. No és viatjar traslladar-se a una altra ciutat per motius de negocis. No és viatjar empassar-se el frenètic programa de visites d’un tour operator, amb tot mil.limetrat. No és viatjar batre el rècord de màxima visita a museus, amb la mínima estada davant de cada quadro; dedicar 10 segons a La Gioconda o veure el David de Miquel Àngel només per davant. No és viatjar endur-se el menjar de casa, la música de casa, els llibres de casa… No és viatjar estar sempre comparant el menjar del lloc, per acabar tard o d’hora enyorant el pa amb tomàquet i pernil i un bon rioja. És un viatge tonto el de qui disfruta només a l’arribar, veient les fotos a casa. És un viatge absurd viatjar amb l’objectiu d’aprendre per després poder explicar-ho als altres.
No és viatjar acumular punts per a la targeta Iberia Plus Oro i conèixer-se de me- mòria les sales vip lounge del planeta. No és viatjar demanar a la gent de la teva ciutat que et recomanin indrets per després, un cop allà, no demanar consell a ningú del país. No és viatjar estar orgullós de no haver-se perdut mai. No és viatjar, en general, anar a congressos, fires, casaments o resorts. No és viatjar arribar a un lloc i ajeure’s a l’hamaca i atracar-se tot el dia de gintònics. No és viatjar ocupar habitacions d’hotel successivament, sempre iguals, però col.locades en ciutats diferents, amb el mateix minibar amb les mateixes marques de begudes.Durant molts anys, he viatjat sense viatjar: m’he mogut molt del lloc, però amb prou feines he disfrutat del destí. He desplaçat els meus àtoms, però no han sintonitzat amb l’esperit del lloc. No sé si he viatjat…
I, la meva resposta…
El que és viatjar
És viatjar prendre’s en calma el trajecte perquè els dos vols barats que has comprat et fan estar-te 4 hores a l’aeroport mirant el sostre, somniant amb els ulls oberts en el teu destí. És viatjar veure com l’autobús de l’operador turístic ja marxa i tu et quedes, perquè encara queden tantes coses per veure. Es viatjar decidir que canviaràs la visita al museu per una processó religiosa i una cursa de cavalls pel centre d’un poble arraulit als peus d’una muntanya de pedra grisa. És viatjar posar una ràdio que no entens mentre a la cuina menges köttbullar amb salsa marró, i sentir-te com a casa. No és un viatge tonto el que no tens en fotografia perquè vas decidir que volies veure les coses amb els teus ulls i no a través del visor de la càmera. No és un viatge absurd el que no expliques als teus amics si no al teu diari de viatge, perquè davant de tantes emocions només ell és capaç d’entendre’t.
És viatjar que, en arribar a l’alberg, la llitera que hi havies reservat es converteixi en una suit individual de dos pisos perquè és fora de temporada i ets l’única persona que s’hi allotja. És viatjar que et convidin a dinar, i que durant la sobretaula que s’allarga fins al vespre t’assabentis de totes les curiositats dels locals. És viatjar guardar el mapa i decidir que una ciutat no té mai pèrdua, prenguis el camí que prenguis. És viatjar omplir-se la gola d’aigua fresca després d’una llarga caminata… o d’aigua calenta, perquè ha fet calor i ja no és, ni remotament, fresca. És viatjar adormir-se vora el mar en una tenda de campanya, veient el sol de mitjanit, i pensant que l’habitació més cara de l’hotel més car del món no li fa justícia.
Aquests últims anys, he intentat viatjar. Potser pocs viatges, però en ells m’hi he entregat en cos i ànima. En tornar, crec que els meus àtoms s’han emportat d’amagat del control de duanes alguna cosa que, curiosament, tampoc han detectat en el control d’arribada. Encara la guarden.
Un exercici nocturn com un altre 
Bromes a part, m’ha encantat el text original, perquè m’ha permès reafirmar-me en les meves idees i la meva manera de viatjar. Temps per un mateix, temps per l’entorn i temps per la gent amb qui et trobes. Contacte directe, de l’aire, la terra i les persones. Endur-te records que no venen a les botigues, i que no es fan malbé amb els anys.
Classificat com a: viatjar | Etiquetes: estiu, grenlàndia, groenlàndia, mapa, nord, projecte
Senyores, senyors, no me’n ser estar de postejar-ho. Si tot va bé -creueu els dits i toqueu ferro!- servidora passarà el mes de juliol aquí!
Nervis, molts nervis! O il·lusió camuflada de nervis…
Classificat com a: curiositats, viatjar | Etiquetes: antípodes, barcelona, curiositat, infantil, mapa, món, nova zelanda, viatjar
De petita estava obsesionada – una, que és de fàcil obsesionar – amb Nova Zelanda, perquè no sé on algú em va dir que, si des de Barcelona travessaves el món passant pel centre de la terra, sorties a Nova Zelanda. Era el lloc del món que estava més lluny. Fa poc vam estar discutint a la feina si això era veritat, perquè algú deia que havia tingut una obsessió semblant però pensant que el lloc que estava més lluny era el Japó. Ara, amb la Wikipedia, he resolt el problema.
Si traces una línia des de Barcelona cap al centre de la terra – dit ben dit, sense tota la pel·lícula infantil del centre de la terra, serien les antípodes - i segueixes, vas a parar al bell mig del mar. Però, en termes més genèrics, sembla que efectivament, el lloc amb terra més llunyà on es pot anar des de Barcelona és Nova Zelanda.
