més “he lays in reins”

Seguim amb les obsessions musicals Ahir al Youtube vaig trobar una altra versió de “He lays in reins”, una de les cançons més boniques i hipnòtiques d’Iron & Wine, i de la que al ja us en vaig penjar el vídeo d’una gravació en directe. Ara n’he trobat una altra versió.

Quan jo vaig anar al concert a Barcelona, en Sam Beam tocava amb molts músics, i va ser genial. Però aquests vídeos en què només s’acompanya de la guitarra són especials. No crec que vingui per aquí a fer una gira així. En això sí que tinc enveja als nordamericans, que tenen alguns dels meus grups preferits tant a mà!

NO als Jocs Olímpics de Beijing

No és cap novetat que la Xina trepitgi els drets humans. Ni que ho faci al Tíbet, com ho fa en d’altres llocs. Tampoc no és del tot sorprenent que ho faci amb la complicitat de països suposadament demòcrates i respectuosos que, per variar, es conformen amb viure bé de portes cap endintre. I no sol estar a les nostres mans poder fer res, excepte no tancar els ulls davant de tot això. Però això, almenys, ho farem.

Em confesso mala coneixedora d’aquest país. En tinc imatges al cap gràcies a les fotografies esplèndides que hi ha sobre les seves muntanyes, els seus palaus, i la seva gent. Una mica d’història, però, em sembla necessària per intentar comprendre què hi passa i perquè:

El XIII Dalai Lama Thubten Gyatso (1876-1933) va iniciar la modernització del Tibet, però al començament del segle XX, el coronel britànic Younghusband va forçar al govern tibetà a acceptar un tractat comercial amb l’Índia que solament beneficiava els britànics. La Gran Bretanya va enviar tropes al Tibet amb l’excusa d’una creixent influència russa i el Dalai Lama va fugir a Mongòlia fins al 1911. El 1906 es va establir un tractat bilateral britànicoxinès pel qual l’imperi xinès adquiria el reconeixement de la seva sobirania al Tibet a canvi del pagament d’una gran quantitat de diners als britànics, que en van retirar les tropes. Un any després, el 1907, la Gran Bretanya i Rússia van signar un acord de no-ingerència als assumptes tibetans. Els xinesos havien intentat envair el Tibet, però els van frenar.

El XIV el Dalai Lama Tenzin Gyatso va néixer a Amdo —prop de la Xina— el 1935 i dos anys més tard fou reconegut com la reencarnació del tretzè Dalai Lama del Tibet. A causa de la invasió xinesa, va haver d’assumir el poder del seu país als 16 anys d’edat, el 17 de novembre de 1950. La República Popular de la Xina (RPX) havia anunciat que aniria a “alliberar el Tibet dels invasors estrangers i a retornar-lo a la Terra Mare” un any abans. Tot i així, només hi havia sis forasters en terra tibetana. Mao Zedong hi va enviar 80.000 soldats i va implantar un programa de millora de les comunicacions, també va construir carreteres i aeroports amb finalitats militars. La presència militar i l’ocupació va ésser cada cop més repressiva.El 10 de març de 1959 va sorgir una enorme manifestació de caràcter espontani pels carrers de Lhasa. Els tibetans, temerosos de la sort de Sa Santedat el Dalai Lama, es van asseure al voltant del Norbulingka, on aquest es trobava. El Dalai Lama va rebre una invitació a un teatre xinès amb la condició que hi anés sense escorta; últimament, tots els dirigents tibetans que hi havia accedit no havien tornat. Tal fou la petició del poble per tal que el Dalai Lama fugís que, una nit —disfressat de soldat i sense ulleres— va marxar entre la multitud que envoltava el palau de Norbulingka i va caminar per l’Himàlaia amb altres dirigents tibetans fins arribar a l’Índia. Després de la seva fugida, els xinesos van esclafar la manifestació i van bombardejar les places, van matar més de 200.000 persones. Ja sense amagar el seu desig d’assassinar el Dalai Lama, van escorcollar els cadàvers un per un, però no van aconseguir trobar-lo. Milers de tibetans van seguir el camí del Dalai Lama i van exiliar-se a l’Índia, on es van establir. A Dharamsala (a l’estat indi de Himachal Pradesh, al nord) es va fundar el govern tibetà a l’exili.

Actualment, l’ocupació xinesa continua. 120.000 tibetans s’han vist forçats a l’exili i un milió dos-cents mil han mort.

Retornant a l’actualitat, les últimes notícies que ens arriben segueixen en aquesta línea. Amnistia Internacional ha destacat això en la seva pàgina:

Tensión en el Tíbet: registros de la policía casa por casa

18 marzo 2008

La policía china está registrando domicilios de residentes en Lhasa en busca de personas que participaron en las protestas registradas recientemente en la ciudad.

Aunque al parecer las calles de la capital tibetana están tranquilas y vacías, siguen recibiéndose informes de disturbios en las provincias chinas limítrofes, donde la población tibetana es numerosa. Según informes del Centro Tibetano para los Derechos Humanos y la Democracia, centenares de tibetanos se han echado a la calle en la comarca de Kardze, provincia de Sichuan, donde al parecer la situación es extremadamente tensa. También se han recibido informes de manifestaciones en la provincia de Gansu.

Algunas personas han informado de que la atmósfera que reina en Lhasa es de “terror”, con policías y soldados efectuando registros casa por casa y llevándose a personas detenidas. Existe una enorme preocupación por el bienestar de las personas detenidas.

El gobierno puso como plazo la medianoche del lunes 17 de marzo para que las personas que habían participado en las protestas se entregasen, amenazando con “castigar severamente” a los que no lo hiciesen. Algunos testigos han informado de que se está sacando por la fuerza a personas de sus casas y se están llevando a tibetanos que tienen imágenes del Dalai Lama en sus hogares.

Fuentes oficiales chinas afirman que los alborotadores tibetanos han matado a 13 “civiles inocentes”. Fuentes tibetanas en el exilio afirman que 99 tibetanos han muerto a manos de las fuerzas de la policía armada.

Las autoridades chinas han impuesto un bloqueo casi total sobre la información procedente del Tíbet y regiones limítrofes. También han cortado las conexiones de internet y de telefonía móvil dentro de la Región Autónoma. Cuando en los canales de noticias extranjeros que emiten en China aparecen noticias sobre el Tíbet, se censuran: la pantalla se oscurece hasta quedar en negro.

Amnistía Internacional ha pedido a las autoridades chinas que eviten el uso de fuerza excesiva en las operaciones de restablecimiento del orden.

Catherine Baber, directora en funciones del Programa para Asia y Oceanía de Amnistía Internacional, ha señalado: “Las autoridades chinas también deben dar cuenta de todas las personas detenidas, garantizando que no son sometidas a tortura ni otros malos tratos, tienen acceso a abogados y asistencia médica, comparecen sin demora ante un tribunal independiente y tienen la oportunidad de impugnar su detención”.

“China debe permitir el acceso pleno y sin restricciones al Tíbet y a otras regiones tibetanas de periodistas y otros observadores independientes, además de permitir que la ONU lleve a cabo una investigación independiente sobre los incidentes de la semana pasada.”

Davant d’aquesta situació - la d’ara i l’anterior - s’han alçat nombroses veus de protesta. Des del 2001, quan Beijing va ser escollida seu dels Jocs Olímpics, la campanya “Free Tíbet” ha estat cridant a l’acció per evidenciar que la l’aposta del Comitè Olímpic Internacional d’escollir la Xina com a seu per forçar-la a canviar en la seva política contra els drets humans era irreal.

Les demandes clau d’aquesta campanya són:

- Que la Xina faci honor a la treva olímpica començament un diàleg sense condicions sobre el futur del Tíbet amb els seus dirigents polítics.
- Que la Xina compleixi la promesa que va fer en la roda de premsa posterior a l’anunci de la seva elecció com a capital olímpica de respectar la llibertat de premsa.
- Que el Comitè Olímpic Internacional faci públic el contingut del contracte amb la ciutat escollida com a seu, en particular aquelles parts que tracten sobre el control dels dissidents durant els Jocs.

A mi ningú no em preguntarà que què n’opino, de tot això. A vosaltres tampoc. Però, quan facin notícies sobre aquest tema, no canvieu de canal. Guardeu-vos el zapping pel proper mes d’agost.

reykjavík

Fent proves amb els Letraset (la gamma de warm grey menys un que he perdut) i paper d’aquarel·la. El paper no em convenç, massa absorvent pels retoladors. A veure si en trobo que em moli més, i que sigui portable de viatge

la gent oculta

L’estiu passat vam plantar més de 30.000 arbres al turó que hi ha darrera de Húsavík. 30.000 arbres són moltes bromes, moltes rialles, i moltes converses. I, quant la boira és tan densa que en ple migdia no et deixa veure el camí de tornada, també són històries islandeses de trolls, elfs o gent oculta. Els dos primers també ens sonen aquí, però la gent oculta, que jo vaig conèixer per “hidden people”, i que a la seva terra són els “huldufolk”, són patrimoni exclusiu de l’illa. Va ser una de les caps del camp de treball qui, entre cop d’arada i cop d’arada, ens en va explicar la història:

Adam i Eva vivien feliços la seva nombrosa prole a casa seva quan, un dia, Déu Nostre Senyor els va avisar que, ben aviat, vindria a visitar-los. En un primer moment se’n van alegrar molt; però després Eva es va preocupar, ja que els seus fills no estaven gaire nets, i li feia vergonya que Déu els veiés tan descuidats. Així, es va afanyar a netejar-los. Els netejava un darrera l’altre, però abans que pugués acabar, Adam el va avisar que Déu era a punt d’arriba. Eva va decidir, aleshores, que amagaria els fills que encara eren bruts en una cova.

Quan Déu va arribar, va estar molt content, de veure aquella família tan polida, i aquells nens i nenes tan nets i ben vestits. Però Déu no és una persona qualsevol, i no se li pot amagar res. Suspicaç, Déu va preguntar a Eva si aquells eren tots els fills que tenia. Ella, temerosa, li va dir que sí. Déu li ho va tornar a preguntar, i Eva insistí que no tenia més fills. Aleshores Déu, enfurismat, llançà una maledicció. Aquells nens que Eva havia volgut amagar dels ulls de Déu, romandrien per sempre més amagats als ulls de les persones, sent invisibles. No moririen i serien bells i joves per sempre més, però cap ésser humà els veuria mai.

Dels fills d’Adam i Eva que ella va tenir temps de netejar, en venim tots nosaltres. Els altres, que Eva va amagar, són coneguts amb el nom de ‘la gent oculta’, i encara habiten per les muntanyes i coves d’Islàndia. Hi ha qui diu que, a vegades, es deixen veure a algun humà; hi ha qui diu que no, que sempre romanen en la seva invisibilitat.

També hi ha ha algun incrèdul que diu que tot això és mentida; en tot cas, si veieu aparèixer en mig de la boira islandesa algú vestit amb roba de fa uns centenars d’anys sospitosament atractiu, desconfieu.

‘die fälscher’ o com respectar la memòria històrica

Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.

Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.

Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula - jo com sempre tard - em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.

A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.

Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.

Húsavík

Mai no m’ha agradat passar l’estiu a Barcelona. És avorrit, la xafugor és insuportable, i està ple de turistes que vénen a comprar barat. Per escapar de tot aixó, aviat farà un any, vaig buscar al Google “camp de treball”, buscant desesperadament alguna cosa per fer a l’estiu. Vaig anar a parar a la pàgina web dels camps de treball que coordina la Generalitat. Davant de la llista, els meus ulls es van parar a la I, d’Islàndia. El pols se’m va començar a accelerar, i vaig saber que era allà on volia passar les meves vacances. Gairebé a l’atzar vaig escollir un camp.

El nom del lloc on es feia el camp que vaig triar era Húsavík. Em sonava.. diferent, i poca cosa més. No vaig trigar a tornar a fer una cerca a Google , aquell cop a l’apartat d’imatges, per saber quina cara tenia el lloc que jo havia triat. És un poble petit, no vaig trobar gaire fotografies, però les poques que hi havia em van deixar bocabadada; per mi, fins aquell moment, la combinació “mar + muntanyes nevades” era una cosa impossible.

Tres mesos més tard, i havent fet unes quantes hores d’avió i encara més d’autobus, passejàvem amb els companys del camp de treball per l’espigó del port de Húsavík, i a les dues de la matinada els meus ulls veien com el sol no es ponia darrera d’aquelles muntanyes nevades en ple mes de juliol; i jo sentia, per segon cop a la meva vida, aquella sensació impagable d’haver acomplert un somni.

on són les antípodes?

De petita estava obsesionada - una, que és de fàcil obsesionar - amb Nova Zelanda, perquè no sé on algú em va dir que, si des de Barcelona travessaves el món passant pel centre de la terra, sorties a Nova Zelanda. Era el lloc del món que estava més lluny. Fa poc vam estar discutint a la feina si això era veritat, perquè algú deia que havia tingut una obsessió semblant però pensant que el lloc que estava més lluny era el Japó. Ara, amb la Wikipedia, he resolt el problema.

Si traces una línia des de Barcelona cap al centre de la terra - dit ben dit, sense tota la pel·lícula infantil del centre de la terra, serien les antípodes - i segueixes, vas a parar al bell mig del mar. Però, en termes més genèrics, sembla que efectivament, el lloc amb terra més llunyà on es pot anar des de Barcelona és Nova Zelanda.

llullabillyy in socialnetworks

Com que últimament la cosa va d’interdisciplinariat - que és com una mena de calaix on tot hi val - m’ha agafat curiositat pel tema estrella de l’home de les xarxes que és, com el nom indica, les xarxes. Ell mateix ha suggerit el títol d’aquesta entrada. Tot i que s’han donat casos de malsentesos, no es tracta de la xarxa com a sinònim d’internet, si no com a aproximació metodològica per representar les estructures socials. I com que aquí ja començo a entrar en terreny pantanós, us remeto a la Viquipèdia.

El meu interès per això va començar en veure una gràfica amb la xarxa social de Jesús penjada en el bloc “Xarxes socials i llengües“. Com sol passar, les aplicacions més lúdicofestives d’aquestes teories sempre criden més l’atenció que les serioses… I vaig preguntar que com es podia fer, això de les xarxes. Al cap tenia la idea de fer la de “Harry Potter” o “El Senyor dels Anells”, però per començar i donat que es tracta d’una tonteria - s’ha d’admetre - he acabat optant per la de “Doraemon”, sèrie entranyable i molt pròpia de la meva generació. Un cop realitzada la taula amb les instruccions que podeu trobar en la mateixa entrada que us he comentat, l’expert va introduir-les en un programa que es diu Ucinet, que es veu que pot fer vídeos i tot De moment, la xarxa en qüestió:

Xarxa social de Doraemon

Com que ja fa uns anys que no miro la sèrie, no recordava del tot les relacions entre els personatges secundaris; així, vaig seguir com a criteris que les mares parlaven entre elles (em sonava alguna conversa pel carrer), i també amb el professor, mentre que els pares no. Als pares els recordo més bebent sake en tornar de la feina.

En tot cas, com que jo no en sé, de xarxes, no comento gaire el tema perquè no sé ben bé com fer-ho. Però queda bonic i resulton i jo amb això ja estic contenta. A veure quina serà la propera.

històries d’indis i vaquers

De petita, quan hi havia lluites entre indis i vaquers, sempre anava a favor dels indis. Crec que, ni a les pel·lícules ni jugant a l’hora del pati, ningú no tenia cap simpatia pels vaquers, que sense cap motiu que un infant pogués comprendre enganyaven i mataven els pobres indis. En canvi ells, amb les seves danses màgiques, les plomes, les pintures de guerra i els arcs, deixaven amb la boca oberta. Ja més tard, i coneixent la història més enllà de les pel·lícules, el seu respecte per la natura i la terra, a més a més, va fer-los mereixedors del meu.

 

No tothom, però, deu ser del mateix parer. Països com Brasil, Austràlia o, és clar, els Estats Units, mai no han respectat els drets dels “seus indis”. Massa sovint ha sortit a les notícies com la tala d’arbres a l’Amazònia deixa sense llar les tribus indígenes, i com els aborígens australians veuen trepitjats els seus drets una i altra vegada. Tothom s’espera de països com els Estats Units o Rússia, per posar dos exemples, que siguin els dolents de la pel·lícula i continuïn actuant amb la seva falta de tacte habitual, per dir-ho d’alguna manera que no fereixi la sensibilitat de l’espectador.

 

D’altres països, però, han sabut moure millor les seves fitxes. Ningú no esperaria que dels exemples més citats de progrés i respecte, com ho solen ser Canadà o els països escandinaus, en sortissin mostres de menyspreu exactament del mateix nivell que els que hi ha unes quantes línies més amunt. Ningú menys els Innu o els Sámi. Pobles que han tingut la mala sort que la terra on han habitat des de mil·lennis sigui ara el lloc ideal on omplir-se les butxaques, buscant-hi petroli o construint-hi centrals hidroelèctriques.

 

Per un govern fort deu ser fàcil, molt fàcil, fer fora de les seves terres aquestes tribus, que fins fa seixanta anys vivien sent nòmades, carregant totes les seves – poques – pertinences amb ells, en grups petits i sense cap mena de pretensió més enllà de seguir vivint així. Tan fàcil com injust. Si a més després no tens cap mania de presentar-te arreu com el millor exemple de tolerància i respecte a la diversitat, és a més a més covard. Tan covard com quan els vaquers disparaven a trets contra els indis armats amb fletxes de fusta.

 

al costat de casa

A vegades no cal anar gaire lluny per trobar casos tristament surrealistes de control policial tret de la màniga.

lo cacao de la facao

Apa gent, llegiu-ho i feu-ho córrer, que com més corri més els costarà atrapar-ho