Classificat com a: música | Etiquetes: directe, iron & wine, música, sam beam, video, you tube
Seguim amb les obsessions musicals 
Ahir al Youtube vaig trobar una altra versió de “He lays in reins”, una de les cançons més boniques i hipnòtiques d’Iron & Wine, i de la que al ja us en vaig penjar el vídeo d’una gravació en directe. Ara n’he trobat una altra versió.
Quan jo vaig anar al concert a Barcelona, en Sam Beam tocava amb molts músics, i va ser genial. Però aquests vídeos en què només s’acompanya de la guitarra són especials. No crec que vingui per aquí a fer una gira així. En això sí que tinc enveja als nordamericans, que tenen alguns dels meus grups preferits tant a mà!
Classificat com a: compromís | Etiquetes: crítica, drets humans, jocs olímpics, opinió, política, tíbet, xina
Em confesso mala coneixedora d’aquest país. En tinc imatges al cap gràcies a les fotografies esplèndides que hi ha sobre les seves muntanyes, els seus palaus, i la seva gent. Una mica d’història, però, em sembla necessària per intentar comprendre què hi passa i perquè:
El XIII Dalai Lama Thubten Gyatso (1876-1933) va iniciar la modernització del Tibet, però al començament del segle XX, el coronel britànic Younghusband va forçar al govern tibetà a acceptar un tractat comercial amb l’Índia que solament beneficiava els britànics. La Gran Bretanya va enviar tropes al Tibet amb l’excusa d’una creixent influència russa i el Dalai Lama va fugir a Mongòlia fins al 1911. El 1906 es va establir un tractat bilateral britànicoxinès pel qual l’imperi xinès adquiria el reconeixement de la seva sobirania al Tibet a canvi del pagament d’una gran quantitat de diners als britànics, que en van retirar les tropes. Un any després, el 1907, la Gran Bretanya i Rússia van signar un acord de no-ingerència als assumptes tibetans. Els xinesos havien intentat envair el Tibet, però els van frenar.
El XIV el Dalai Lama Tenzin Gyatso va néixer a Amdo —prop de la Xina— el 1935 i dos anys més tard fou reconegut com la reencarnació del tretzè Dalai Lama del Tibet. A causa de la invasió xinesa, va haver d’assumir el poder del seu país als 16 anys d’edat, el 17 de novembre de 1950. La República Popular de la Xina (RPX) havia anunciat que aniria a “alliberar el Tibet dels invasors estrangers i a retornar-lo a la Terra Mare” un any abans. Tot i així, només hi havia sis forasters en terra tibetana. Mao Zedong hi va enviar 80.000 soldats i va implantar un programa de millora de les comunicacions, també va construir carreteres i aeroports amb finalitats militars. La presència militar i l’ocupació va ésser cada cop més repressiva.El 10 de març de 1959 va sorgir una enorme manifestació de caràcter espontani pels carrers de Lhasa. Els tibetans, temerosos de la sort de Sa Santedat el Dalai Lama, es van asseure al voltant del Norbulingka, on aquest es trobava. El Dalai Lama va rebre una invitació a un teatre xinès amb la condició que hi anés sense escorta; últimament, tots els dirigents tibetans que hi havia accedit no havien tornat. Tal fou la petició del poble per tal que el Dalai Lama fugís que, una nit —disfressat de soldat i sense ulleres— va marxar entre la multitud que envoltava el palau de Norbulingka i va caminar per l’Himàlaia amb altres dirigents tibetans fins arribar a l’Índia. Després de la seva fugida, els xinesos van esclafar la manifestació i van bombardejar les places, van matar més de 200.000 persones. Ja sense amagar el seu desig d’assassinar el Dalai Lama, van escorcollar els cadàvers un per un, però no van aconseguir trobar-lo. Milers de tibetans van seguir el camí del Dalai Lama i van exiliar-se a l’Índia, on es van establir. A Dharamsala (a l’estat indi de Himachal Pradesh, al nord) es va fundar el govern tibetà a l’exili.
Actualment, l’ocupació xinesa continua. 120.000 tibetans s’han vist forçats a l’exili i un milió dos-cents mil han mort.
Retornant a l’actualitat, les últimes notícies que ens arriben segueixen en aquesta línea. Amnistia Internacional ha destacat això en la seva pàgina:
Tensión en el Tíbet: registros de la policía casa por casa
18 marzo 2008
La policía china está registrando domicilios de residentes en Lhasa en busca de personas que participaron en las protestas registradas recientemente en la ciudad.
Aunque al parecer las calles de la capital tibetana están tranquilas y vacías, siguen recibiéndose informes de disturbios en las provincias chinas limítrofes, donde la población tibetana es numerosa. Según informes del Centro Tibetano para los Derechos Humanos y la Democracia, centenares de tibetanos se han echado a la calle en la comarca de Kardze, provincia de Sichuan, donde al parecer la situación es extremadamente tensa. También se han recibido informes de manifestaciones en la provincia de Gansu.
Algunas personas han informado de que la atmósfera que reina en Lhasa es de “terror”, con policías y soldados efectuando registros casa por casa y llevándose a personas detenidas. Existe una enorme preocupación por el bienestar de las personas detenidas.
El gobierno puso como plazo la medianoche del lunes 17 de marzo para que las personas que habían participado en las protestas se entregasen, amenazando con “castigar severamente” a los que no lo hiciesen. Algunos testigos han informado de que se está sacando por la fuerza a personas de sus casas y se están llevando a tibetanos que tienen imágenes del Dalai Lama en sus hogares.
Fuentes oficiales chinas afirman que los alborotadores tibetanos han matado a 13 “civiles inocentes”. Fuentes tibetanas en el exilio afirman que 99 tibetanos han muerto a manos de las fuerzas de la policía armada.
Las autoridades chinas han impuesto un bloqueo casi total sobre la información procedente del Tíbet y regiones limítrofes. También han cortado las conexiones de internet y de telefonía móvil dentro de la Región Autónoma. Cuando en los canales de noticias extranjeros que emiten en China aparecen noticias sobre el Tíbet, se censuran: la pantalla se oscurece hasta quedar en negro.
Amnistía Internacional ha pedido a las autoridades chinas que eviten el uso de fuerza excesiva en las operaciones de restablecimiento del orden.
Catherine Baber, directora en funciones del Programa para Asia y Oceanía de Amnistía Internacional, ha señalado: “Las autoridades chinas también deben dar cuenta de todas las personas detenidas, garantizando que no son sometidas a tortura ni otros malos tratos, tienen acceso a abogados y asistencia médica, comparecen sin demora ante un tribunal independiente y tienen la oportunidad de impugnar su detención”.
“China debe permitir el acceso pleno y sin restricciones al Tíbet y a otras regiones tibetanas de periodistas y otros observadores independientes, además de permitir que la ONU lleve a cabo una investigación independiente sobre los incidentes de la semana pasada.”
Davant d’aquesta situació – la d’ara i l’anterior – s’han alçat nombroses veus de protesta. Des del 2001, quan Beijing va ser escollida seu dels Jocs Olímpics, la campanya “Free Tíbet” ha estat cridant a l’acció per evidenciar que la l’aposta del Comitè Olímpic Internacional d’escollir la Xina com a seu per forçar-la a canviar en la seva política contra els drets humans era irreal.
Les demandes clau d’aquesta campanya són:
- Que la Xina faci honor a la treva olímpica començament un diàleg sense condicions sobre el futur del Tíbet amb els seus dirigents polítics.
- Que la Xina compleixi la promesa que va fer en la roda de premsa posterior a l’anunci de la seva elecció com a capital olímpica de respectar la llibertat de premsa.
- Que el Comitè Olímpic Internacional faci públic el contingut del contracte amb la ciutat escollida com a seu, en particular aquelles parts que tracten sobre el control dels dissidents durant els Jocs.
A mi ningú no em preguntarà que què n’opino, de tot això. A vosaltres tampoc. Però, quan facin notícies sobre aquest tema, no canvieu de canal. Guardeu-vos el zapping pel proper mes d’agost.
Classificat com a: gargots | Etiquetes: gris, islàndia, letraset, prova, retoladors, reykjavík
Fent proves amb els Letraset (la gamma de warm grey menys un que he perdut) i paper d’aquarel·la. El paper no em convenç, massa absorvent pels retoladors. A veure si en trobo que em moli més, i que sigui portable de viatge
Classificat com a: cinema, compromís | Etiquetes: alemanya, cinema, die fälscher, els falsificadors, història, memòria històrica, nazisme, pel·lícula, respecte
Alemanya és un país que sempre he respectat. Per una banda, ja farà uns 10 anys hi vaig anar de viatge, i tot em va semblar gran, net, ordenat. A més, vaig estudiar-ne l’idioma força temps, i en vaig fer una assignatura de literatura a la facultat. Alguns dels meus llibres preferits els vaig llegir en aquella assignatura. Un dels que més em va agradar, “El lector”, tractava sobre l’experiència de l’holocaust viscuda des de la segona generació; aquella generació que no ha viscut la guerra però és conscient del què va suposar, i ha d’encaixar que els seus pares i avis hi van estar, d’alguna manera o altra, implicats.
Moltes vegades m’havia passat pel cap que m’agradaria poder preguntar a algun alemany com vivien, actualment, aquesta part de la seva història. No creia que mai ho pogués fer; no és un tema que t’atreveixis a parlar amb el primer turista que et pregunta per la Pedrera… Però l’estiu passat, al camp de treball, vaig conèixer la meva ànima bessona musical alemanya, i a ell sí que li vaig poder preguntar. Em va dir que era un tema llargament explicat, parlat i debatut a l’escola, que ell creia que feia que molts joves s’allunyessis de qualsevol postura patriòtica o nacionalista, i fins i tot tinguessin cert autoodi. En tot cas, altra vegada, em va sorprendre el respecte que que ells continuen mostrant envers aquest tema, i no vaig poder evitar de fer comparacions amb el tractament de la història que es fa a casa nostra.
Sempre he tingut un sentiment doble davant les pel·lícules o llibres que tracten aquest tema: m’ho fan passar increïblement malament per una banda, però sento una mena de deure moral davant d’elles que fa que les acabi anant a veure. Per respecte, per no oblidar. Per això ahir vaig anar a veure Die Fälscher, els falsificadors. En acabar la pel·lícula – jo com sempre tard – em vaig assabentar que havia guanyat un òscar a la millor pel·lícula estrangera. Al meu parer la pel·lícula se’l mereixia, i més i tot.
A l’esquerra el cartell alemany, i a la dreta el de la distribució en espanyol, on sembla que amb sutilesa no venguin i necessitin ser més explícits La pel·lícula explica la història de Salomon Sorowitsch, un falsificador jueu que, després de ser empresonat en un camp de concentració alemany l’any 1944, s’caba veient obligat a col·laborar amb els alemanys en l’ ‘Operació Bernhard’, l’operació de falsificació de bitllets més gran de tota la història, amb la qual es pretenia contribuir al finançament de la guerra.
Com veieu, el dilema està servit. Si us ha cridat l’atenció aneu-la a veure, no us decebrà. Tinc la sensació que quan els alemanys fan pel·lícules s’ho prenen de tal manera que els resultats són brillants.
Classificat com a: curiositats, viatjar | Etiquetes: antípodes, barcelona, curiositat, infantil, mapa, món, nova zelanda, viatjar
De petita estava obsesionada – una, que és de fàcil obsesionar – amb Nova Zelanda, perquè no sé on algú em va dir que, si des de Barcelona travessaves el món passant pel centre de la terra, sorties a Nova Zelanda. Era el lloc del món que estava més lluny. Fa poc vam estar discutint a la feina si això era veritat, perquè algú deia que havia tingut una obsessió semblant però pensant que el lloc que estava més lluny era el Japó. Ara, amb la Wikipedia, he resolt el problema.
Si traces una línia des de Barcelona cap al centre de la terra – dit ben dit, sense tota la pel·lícula infantil del centre de la terra, serien les antípodes - i segueixes, vas a parar al bell mig del mar. Però, en termes més genèrics, sembla que efectivament, el lloc amb terra més llunyà on es pot anar des de Barcelona és Nova Zelanda.
Classificat com a: compromís, relats | Etiquetes: govern, indi, injustícia, opinió, pobles indígenes, vaquer
De petita, quan hi havia lluites entre indis i vaquers, sempre anava a favor dels indis. Crec que, ni a les pel·lícules ni jugant a l’hora del pati, ningú no tenia cap simpatia pels vaquers, que sense cap motiu que un infant pogués comprendre enganyaven i mataven els pobres indis. En canvi ells, amb les seves danses màgiques, les plomes, les pintures de guerra i els arcs, deixaven amb la boca oberta. Ja més tard, i coneixent la història més enllà de les pel·lícules, el seu respecte per la natura i la terra, a més a més, va fer-los mereixedors del meu.
No tothom, però, deu ser del mateix parer. Països com Brasil, Austràlia o, és clar, els Estats Units, mai no han respectat els drets dels “seus indis”. Massa sovint ha sortit a les notícies com la tala d’arbres a l’Amazònia deixa sense llar les tribus indígenes, i com els aborígens australians veuen trepitjats els seus drets una i altra vegada. Tothom s’espera de països com els Estats Units o Rússia, per posar dos exemples, que siguin els dolents de la pel·lícula i continuïn actuant amb la seva falta de tacte habitual, per dir-ho d’alguna manera que no fereixi la sensibilitat de l’espectador.
D’altres països, però, han sabut moure millor les seves fitxes. Ningú no esperaria que dels exemples més citats de progrés i respecte, com ho solen ser Canadà o els països escandinaus, en sortissin mostres de menyspreu exactament del mateix nivell que els que hi ha unes quantes línies més amunt. Ningú menys els Innu o els Sámi. Pobles que han tingut la mala sort que la terra on han habitat des de mil·lennis sigui ara el lloc ideal on omplir-se les butxaques, buscant-hi petroli o construint-hi centrals hidroelèctriques.
Per un govern fort deu ser fàcil, molt fàcil, fer fora de les seves terres aquestes tribus, que fins fa seixanta anys vivien sent nòmades, carregant totes les seves – poques – pertinences amb ells, en grups petits i sense cap mena de pretensió més enllà de seguir vivint així. Tan fàcil com injust. Si a més després no tens cap mania de presentar-te arreu com el millor exemple de tolerància i respecte a la diversitat, és a més a més covard. Tan covard com quan els vaquers disparaven a trets contra els indis armats amb fletxes de fusta.
Classificat com a: compromís, internet | Etiquetes: dia internacional, drets humans, internet, llibertat, llibertat d'expressió, ONG, repressió
Us faig arribar una notícia de Vilaweb que cal que no passi per alt. Que a casa nostra s’hi està molt bé (i no sempre…), però no deixem de ser uns privilegiats.
DIMECRES, 12/03/2008 – 10:14h
Ciberprotestes per la llibertat d’expressió a la xarxaUnesco i Reporters Sense Fronteres convoquen el Dia Internacional per la Llibertat d’Expressió a Internet
Hi ha seixanta-dues persones empresonades per fer ús de la llibertat d’expressió a internet, segons Reporters Sense Fronteres (RSF). És per això que aquesta organització, amb el suport de la UNESCO, ha convocat, avui, el Dia Internacional per la Llibertat d’Expressió a Internet i una manifestació a la xarxa amb l’eslògan ‘Vint-i-quatre hores contra la censura’, en contra dels països que censuren internet, que durarà fins demà a les onze.
Mentre duri la protesta els internautes poden fer-se un avatar, un personatge que els representi a la web de RSF, i dissenyar un bàner amb el missatge que triïn per tal de mostrar la seva oposició a la detenció de blocaires i internautes per fer ús de la llibertat d’expressió a internet. L’any passat, uns quaranta mil internautes ja van afegir-se a una protesta semblant.
A més, RSF ha publicat la llista dels països enemics d’internet, encapçalada per Bielorússia, amb Birmània en segon lloc i seguida per Xina, Cuba, Egipte, Iran, Corea del Nord, l’Aràbia Saudita, Síria, Tunísia, el Turkmenistan, l’Uzbequistan i el Vietnam. La llista inclou un informe de cada país amb el nombre de blocaires empresonats, els proveïdors públics i privats d’accés a internet, el preu d’accés a la xarxa en un cibercafè i el sou mitjà, entre moltes altres dades. RSF també ha actualitzat la ‘Guia del ciberdissident‘, un document amb consells per als blocaires i internautes que vulguin evitar la censura al seu país.
Espero que la notícia no passi desapercebuda als mitjans en general, ja ho veurem.
Edito: També han organitzat una manifestació virtual. Apunteu-vos-hi!
Classificat com a: fonent el gel, viatjar | Etiquetes: fotografia, lapònia, sámi, sápmi, trobades, viatge
Abans d’arribar a la idea de la volta al món, ja em vaig començar a interessar per el cas concret dels sámi, el poble indígena de Sápmi (erròniament anomenat Lapònia), territori que els pertany i que inclou parts del nord de Suècia, Noruega, Finlàndia i la península Kola de Rússia. La història de com em vaig interessar per aquest poble és llarga, i segurament té uns orígens una mica inconscients en certes coses que vaig veure o llegir quan era petita. Un altre dia l’explicaré. Però encara era, em fascina que una societat nòmada de caçadors-recol·lectors continuï sobrevivint a l’Europa del segle XXI.
Per això, el passar mes de desembre, vaig voler visitar-los. A quinze sota zero i amb tres hores de llum al dia, era probable que el territori estigués prou buit de turistes com perquè aconseguís esbrinar algunes coses. Els resultats d’aquell viatge van ser positius, més del que mai hauria pogut creure. En d’altres entrades escriure sobre tot allò que vaig aprendre; de moment, em fa il·lusió compartir les fotografies sobre la cultura sámi que em vaig endur de record.
(Aquesta entrada és comuna amb fonent el gel)
Classificat com a: curiositats, fonent el gel, relats | Etiquetes: coincidència, efecte bola de neu, efecte dòmino, efecte papallona, llei de l'atracció, sort
Quan vaig començar a empipar tothom sobre les meves idees i plans nòrdics – deu fer cosa de mig any – no tenia ni idea que allò començaria a atreure coses nòrdiques cap a mi, com una mena d’imant. Un dia, estava en un bar amb una amiga esmorzant, i li explicava coses del viatge que vaig fer a Islàndia, i va resultar que la dona de la taula del costat era islandesa. Tenint en compte que jo visc a Barcelona (rondem el milió i mig d’habitants), que ells són tres-cents mil, i que la distància que ens separa és de gairebé 3.000 quilòmetres, allò va ser casualitat. Just després, la meva amiga m’explicava la:
Llei de l’atracció: ha estat emprada per molts escriptors esotèrics, tot i que la seva definició actual ha variat notablement. Molts autors associen la llei de l’atracció amb la dita anglesa “like attracts like” (les preferències atreuen les preferències), normalment aplicat a la ment o l’ésser humà. És a dir, que els pensaments conscients o inconscients d’una persona, les seves emocions, creences i accions atreuen les seves corresponents experiències positives o negatives. Aquest procés ha estat descrit com “les vibracions harmòniques de la llei de l’atracció” o “obtens allò en què estàs pensant; els teus pensaments determinen la teva experiència”. [Wikipedia]
La teoria és una mica estranya, però no sé perquè el meu cervell la va arxivar. Fa alguns mesos, vaig començar a rebre “informació nòrdica” dels meus amics. Cada cop que trovaven alguna cosa que estigués -més o menys- relacionada amb els meus interessos (des d’un dibuixet d’un ren a un mapa dels dialectes inuit) m’ho deien o m’ho enviaven per correu electrònic. Aleshores, una companya de feina em va parlar de:
Efecte ‘bola de neu’: és un terme figuratiu pel procés que comença per un estat inicial de poca significació que es construeix sobre ell mateix esdevenint més gran (més greu, seriós), i potser potencialment perillós o desastrós (un espiral viciós), tot i que podria ser també beneficiós (un cercle virtuós). [Wikipedia]
Buscant a la Wikipedia, he trobat encara més “efectes” interessants:
Efecte dòmino : ocorre quan un petit canvi causa un canvi similar al seu costat, que després en causa un altra similar, i així successivament en una seqüència lineal, per analogia amb la caiguda d’una filera de fitxes de dòmino col·locades en posició vertical. L’efecte dòmino també pot fer referència a una cadena d’esdeveniments.
Efecte papallona: aquest conjunt de mots resumeix la noció més teòrica de la dependència sensible en les condicions inicials en el marc de la teoria del caos. Petites variacions d’aquestes condicions inicials d’una sistema dinàmic no lineal pot produir grans variacions en el comportament a llarg termini del sistema. Tot i que a vegades es presenta com un comportament esotèric, se’n poden trobar exemples en sistemes molt simples: per exemple, una pilota colocada a la cima d’una muntanya podria rodolar cap a qualsevol de les valls del seu voltant en funció de diferències mínimes de la seva posició inicial.
No sé quin causa què, però sembla ser que alguna cosa funciona. Les boles de neu, els dòminos o les papallones, funcionen.
Classificat com a: fonent el gel, relats | Etiquetes: conte, esquimal, nanuq, nord, pel·lícula
Un altre conte. No és de l’estil cordelaciutat, aviso! Us agraïria molt especialment que em diguéssiu què us sembla, que el comentéssiu una mica. Entenc que les entrades musicals són avorridotes, però en aquesta m’agradaria comptar amb la vostra opinió (sincera!).
Nanuq l’esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.
Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d’ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.
S’han acabat els arbres, i l’aire s’ha fet més fred de sobte. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. Verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l’aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l’efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d’aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d’orella.
Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se’n va o se’n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure’s pel bosc de petit, a través d’ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.
PD: La coincidència amb el nom de la pel·lícula Nanook of the North l’he descoberta més tard d’escriure això. Reconec que m’ha fet gràcia Caldrà veure-la!
