dóna’m un dia i mig…

… per començar a sentir-me com a casa

Bé, això potser és exagerar una mica, però vaig arribar ahir a la Molina i, en un dia i mig, han passat una sèrie de coses que fan que el temps comenci a transcórrer d’una manera diferent. Una barreja entre quotidianitat i evasió que em fa sentit bé. Crec que és això el que busco quan vaig de viatge. I amb aquesta escapada laboral als Pirineus he descobert que anar de viatge és, sobretot, una actitud.

Ahir al migdia parlava amb el conductor de l’autobus. Em va estar dient els horaris, i, com que hi ha poca gent, vam quedar que se’n recordaria que jo a les 6 seria a la parada del supermercat, per baixar. Així ho vaig fer. Amb un petit detall… vaig oblidar la bossa amb el menjar que havia comprat al seient de l’autocar. Típic de mi i la meva memòria de peix, oblidar que duc alguna cosa en els dos minuts escassos que dura el trajecte i recordar-ho de sobte mentre veig com el bus s’allunya per la carretera…

Aquest matí, però, he pujat a l’autobús i el conductor ha rigut, mentre em preguntava que què caram havia sopat. M’havia guardat la bossa a la nevera de l’autocar! En arribar a pistes, he agafat algunes de les coses i he deixat la resta a la nevera, perquè no passejar-les tot el dia, i hem quedat que les recolliria en baixar. Que, per cert, m’ha deixat colar en tots dos viatges de tornada Després de tot el dia fent entrevistes i voltant -es veu se’n diu observació no participant - he començat a saludar gent pel carrer a qui ja havia conegut prèviament. No hi ha tanta gent que visqui permanentment a la Molina, i fins i tot he pogut assabentar-me d’alguna xafarderia.

A la tarda, l’incident sorpresa de la jornada. Jo estava esperant l’autobus, quan he vist que un paio em mirava. Anava vestit amb un anorac blau cel, i duia unes ulleres de sol rodones. Tenia la cara vermella, he pensat que deuria ser un turista anglès d’aquells que no deixen mai de beure, ni tan sols a la muntanya i esquiant. Aleshores, he fet un parell de passes enrera. Ell també, i ha rigut. N’he fet algunes al costat, i ha fet el mateix. Mirava, i ha dit alguna cosa en veu baixa que no he entès. M’he tornat a moure, i m’ha tornat a seguir. M’he atabalat, així que he anat al lloguer de material a parlar amb els “surferos” d’allà, per despistar l’home estrany. Els he explicat el què passava, i un d’ells m’ha dit que coneixia l’home. Ha descrit la seva vestimenta, i hem anat discretament a comprovar si era aquell, sense que ens veiés. I ho era. Es diu Pep, i no està massa bé del cap. Es passa el dia voltant en el tren – més tard m’ha dit que alguns revisors el deixen colar – i visitant les estacions d’esquí. Per allà tothom el coneix, i m’han assegurat que era inofensiu. T’imita, repeteix les coses i canta cançons, però poc més.

Ha arribat el bus, i hem pujat. En Pep ha saludat el conductor (aleshores m’he assabentat que es diu Toni). Ell li ha seguit la corrent amb paciència, i en Pep ha amenaçat en tornar l’endemà. M’ha cantat unes quantes cançons, i m’ha dit que jo era de Puigcerdà, que em coneixia. Ha cantat també cançons per al conductor, i per als hotelers del voltant. A la meva parada, he baixat, i m’he acomiadat. A les sis m’han trucat els “surferos” per si volia anar a fer una cervesa, però estava cansada, m’ha vingut més de gust fer un cafè al bar de l’hotel. A la recepció he estat parlant amb els recepcionistes, i un d’ells, que jo feia anglès, ha resultat ser suec. Són nou milions però últimament me’ls trobo per tot arreu. M’ha preguntat que què se m’havia perdut al nord de Suècia per anar-hi en desembre, i hem estat xerrant una estona.

Ara estic a l’habitació, escoltant la meva música i escrivint això, mentre intento assimilar que només fa un dia i mig que estic aquí, que encara és divendres. Estant de viatge, o tenint una actitud de viatge al costat de casa, els dies són llargs, el temps es multiplica, i les experiències s’acumulen. I, efectivament, crec que és això el què busco.