dóna’m un dia i mig…

… per començar a sentir-me com a casa

Bé, això potser és exagerar una mica, però vaig arribar ahir a la Molina i, en un dia i mig, han passat una sèrie de coses que fan que el temps comenci a transcórrer d’una manera diferent. Una barreja entre quotidianitat i evasió que em fa sentit bé. Crec que és això el que busco quan vaig de viatge. I amb aquesta escapada laboral als Pirineus he descobert que anar de viatge és, sobretot, una actitud.

Ahir al migdia parlava amb el conductor de l’autobus. Em va estar dient els horaris, i, com que hi ha poca gent, vam quedar que se’n recordaria que jo a les 6 seria a la parada del supermercat, per baixar. Així ho vaig fer. Amb un petit detall… vaig oblidar la bossa amb el menjar que havia comprat al seient de l’autocar. Típic de mi i la meva memòria de peix, oblidar que duc alguna cosa en els dos minuts escassos que dura el trajecte i recordar-ho de sobte mentre veig com el bus s’allunya per la carretera…

Aquest matí, però, he pujat a l’autobús i el conductor ha rigut, mentre em preguntava que què caram havia sopat. M’havia guardat la bossa a la nevera de l’autocar! En arribar a pistes, he agafat algunes de les coses i he deixat la resta a la nevera, perquè no passejar-les tot el dia, i hem quedat que les recolliria en baixar. Que, per cert, m’ha deixat colar en tots dos viatges de tornada Després de tot el dia fent entrevistes i voltant -es veu se’n diu observació no participant - he començat a saludar gent pel carrer a qui ja havia conegut prèviament. No hi ha tanta gent que visqui permanentment a la Molina, i fins i tot he pogut assabentar-me d’alguna xafarderia.

A la tarda, l’incident sorpresa de la jornada. Jo estava esperant l’autobus, quan he vist que un paio em mirava. Anava vestit amb un anorac blau cel, i duia unes ulleres de sol rodones. Tenia la cara vermella, he pensat que deuria ser un turista anglès d’aquells que no deixen mai de beure, ni tan sols a la muntanya i esquiant. Aleshores, he fet un parell de passes enrera. Ell també, i ha rigut. N’he fet algunes al costat, i ha fet el mateix. Mirava, i ha dit alguna cosa en veu baixa que no he entès. M’he tornat a moure, i m’ha tornat a seguir. M’he atabalat, així que he anat al lloguer de material a parlar amb els “surferos” d’allà, per despistar l’home estrany. Els he explicat el què passava, i un d’ells m’ha dit que coneixia l’home. Ha descrit la seva vestimenta, i hem anat discretament a comprovar si era aquell, sense que ens veiés. I ho era. Es diu Pep, i no està massa bé del cap. Es passa el dia voltant en el tren – més tard m’ha dit que alguns revisors el deixen colar – i visitant les estacions d’esquí. Per allà tothom el coneix, i m’han assegurat que era inofensiu. T’imita, repeteix les coses i canta cançons, però poc més.

Ha arribat el bus, i hem pujat. En Pep ha saludat el conductor (aleshores m’he assabentat que es diu Toni). Ell li ha seguit la corrent amb paciència, i en Pep ha amenaçat en tornar l’endemà. M’ha cantat unes quantes cançons, i m’ha dit que jo era de Puigcerdà, que em coneixia. Ha cantat també cançons per al conductor, i per als hotelers del voltant. A la meva parada, he baixat, i m’he acomiadat. A les sis m’han trucat els “surferos” per si volia anar a fer una cervesa, però estava cansada, m’ha vingut més de gust fer un cafè al bar de l’hotel. A la recepció he estat parlant amb els recepcionistes, i un d’ells, que jo feia anglès, ha resultat ser suec. Són nou milions però últimament me’ls trobo per tot arreu. M’ha preguntat que què se m’havia perdut al nord de Suècia per anar-hi en desembre, i hem estat xerrant una estona.

Ara estic a l’habitació, escoltant la meva música i escrivint això, mentre intento assimilar que només fa un dia i mig que estic aquí, que encara és divendres. Estant de viatge, o tenint una actitud de viatge al costat de casa, els dies són llargs, el temps es multiplica, i les experiències s’acumulen. I, efectivament, crec que és això el què busco.

Barcelona - La Molina

Aquest matí, he agafat les rodalies de Renfe… Ja tremoleu, oi? Encara us diré més: línia Barcelona – La Tour de Carol. Emoció al màxim! Com no podia ser de cap altra manera, el tren ha sortit amb tres quarts d’hora de retard. Mentrestant, els viatgers ens esperàvem. Alguns llegien el diari, d’altres un llibre, d’altres escoltaven música, i la majoria, simplement, meditaven. Jo mateixa he tingut temps per a pensar i reflexionar llargament, ja que el tren, passat Ribes, ha patit dues aturades en dos túnels, degut a talls en la tensió de la línia. I tanta reflexió, finalment, ha derivat en una idea. Tot això dels problemes a rodalies, l’AVE, es esvorancs… no pot ser casualitat. Ha de ser, en realitat, un pla pioner i revolucionari endegat pels nostres espavilats dirigents per afavorir la reflexió, la filosofia, i la cultura en general en tots els ciutadans. Ho veig molt clar: segur que les xifres de venda de diaris i llibres es disparen, i tant de rumiar amb la mirada perduda cap a les vies – buides – per on ha de passar el tren incrementen la creativitat més que no pas un augment en el pressupost d’I+D. Ho sé, pot semblar una idea una mica estranya, però n’estic convençuda. Per surrealista que sembli aquesta idea.. no ho és encara més la situació de les nostres infrastructures?

30 dies en la foscor… buuuuu!

Avui he rigut en veu alta al metro. He vist aquest anunci d’una pel·lícula:

Continuo rient, sobretot quan recordo el mercat de Nadal de Jokkmokk amb un Pare Noel en un trineu tirat per un ren, i els carrers plens de llums de nadal de colors, espelmes, i olor de vi negre amb espècies i galetes de gingebre. El contrast el trobo graciós. Potser sóc jo que tinc un dia tonto i ric… o potser per allà dalt també riuran en veure la pel·lícula.

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!

mudança blocaire

Com a prova, he traslladat totes les entrades (sense comentaris, les enemistats entre servidors no m’han deixat) a WordPress, per tenir tots els bloc junts i minimitzar el caos. En tot cas, mantindré els dos oberts fins que no vegi que la cosa rutlla una mica. Gràcies per la vostra paciència!

Masella 1.0

Així van batejar l’esquiada del passat divendres, un dels dies més divertits en els últims mesos. El grupet: Oleguer, Andreu, Ferran, Arnau i jo mateixa. Com a bons barcelonins, els tres primers i jo ens vam fer el propòsit de quedar d’hora i el vam incomplir, arribant a les pistes a una hora ben indecent: les 12h del migdia. Podríem culpar la parada tècnica a Ripoll per recollir l’Arnau del retard, però el quart d’hora que vam trigar de més no explica la resta d’hores perdudes pel camí.

Fotografia de l’Andreu, que per això no hi surt explícitament (tot i que sí en esperit)

L’esmorzar abans d’esquiar, intocable tot i el retard; els donuts i el cacaolat cortesia de l’Andreu i el Ferran bé que es mereixien una estoneta més. Tot i així, no faltaven ganes d’esquiar, i després que em fessin de cangur una estona tothom va anar un ratet a la seva: jo a fer blaves, i ells a mesurar amb un navegador de cotxe que el Ferran duia a la butxaca la velocitat màxima a què arribaven esquiant.Crec que van dir 85 quilòmetres per hora… Ens vam retrobar una estona més tard per a pujar junts fins dalt de tot de l’estació.

Últimament les bones notícies no sobren, i vaig baixar la meva primera pista vermella, així que he decidit que el descens es mereixia un quadret explicatiu:

I, si l’esquiada va ser fantàstica, ja no diguem el viatge de tornada. Interessantíssim debat sobre què és millor per als nens petits: una educació culta i catalana, deien alguns, o les pel·lícules de Disney deien (deiem) els altres. Tot això amenitzat per el nostre “showman”, que va fer patents les seves dots entrenades en les sessions al Sing Star de la Playstation cantant durant dues hores un variat repertori musical, amb temes com “Cadillac Solitario”, imitació del Tomeu Penya, Els Bobobops, les Tres Bessones, els Barrufets i “Nada de ésto fué un error”. Un final brillant per un dia rodó. Encara ric quan ho recordo :)Per cert, arran del debat de tornada, porto dues hores escoltant les bandes sonores de Disney: “La Bella y la Bestia”, “La Sirenita”, “Aladdin”… I tinc les cançons gravades al cervell. Fa por com ens marquen certes coses que experimentem de petits, inclosos els finals feliços que mai no passen a la vida real. Però això potser (potser…) serà un altre escrit. De mentres, continuo escoltant “No hay un genio tan genial”.

6 mesos de bloc es mereixen alguna cosa diferent…

Avui el bloc fa sis mesos. Potser és poc de temps per celebrar-ho, però sent inconstant com sóc em sembla més que suficient Així que avui toca una entrada una mica diferent.

La Núria i el Muhammad van caminant pels carrers animats i alegres del barri de Gràcia. És dissabte a la nit, i no fa fred tot i que l’hivern ja fa temps que s’ha instal·lat a la ciutat. La Núria camina ràpid, ha quedat en un dels seus bars preferits a
les 12, amb un noi molt guapo i simpàtic: la nit promet.

De sobte, sent un cop al braç. Ha topat amb el Muhammad. Un altre venedor ambulant de flors. N’està farta, d’ells… qui dimonis en compra, de flors? I encara menys aquells clavells tan horrorosos! Si el noi amb qui ha quedat li’n regala una, d’aquestes flors, ho porta clar… S’apressa per arribar al bar; ho té tot calculat per fer una mica tard però no gaire, no sigui que el noi s’ho prengués malament. Dubta, un altre cop, sobre el nou pentinat que tot just avui estrena, però ja veu la porta del local i és tard per repensar-s’hi.

El Muhammad no s’ha adonat del cop. La seva visió està enterbolida pel cansament. Ha estat un dia llarg, avui. Ha començat a les 5 descarregant caixes al port, i a punt de tocar les 12 encara belluga. Però és l’aniversari del seu fill petit, que viu al Pakistan. Li vol enviar una pilota de futbol; l’últim cop que va parlar amb la seva dona per telèfon li va dir que jugant amb els altres nens del poble havien perdut la que tenien, i sap que agrairan aquell regal. Per això continua venent clavells, concentrat en què quan acabi el ram podrà tornar al pis a descansar per, l’endemà, comprar la pilota.

La Núria i el Muhammad continuen caminant pels carrers de la ciutat. Per a tots dos, la nit es presenta llarga.

Està en cursiva, però l’he escrit aquest matí als ferrocarrils. I just després he pensat que era una bona manera de fer el minianiversari del bloc. No sé què en pensareu, però quan d’aquí a 5 segons cliqui “Post to the blog” ja estarà fet.

Ísland, 7 de juliol de 2007

Dilluns 7 de juliol del 2007.

Aquest és el meu nom en japonès, escrit pel Noe, un noi francès del camp.

A l’esquerra, hi ha un fil de llana que hem anat a comprar aquesta tarda amb l’Émilie, a la botiga del poble. Volem aprendre a fer mitjons, i la dona de la botiga, molt maca i simpàtica, s’ha ofert per ajudar-nos. Ho hem provat aquesta tarda, i la cosa està realment difícil! Fins i tot ens ha donat l’adreça de casa seva, per si volíem ajuda!

Ara toca una mica de marxa enrera, i explicar algunes coses d’aquest cap de setmana. Ben intens, per cert! Hem fet una excursió que ha estat una passada.

El dissabte al matí havíem quedat amb Gunard, l’home que ens ha organitzat la sortida i ens ha deixat la tenda. Ens ha portat fins a Dettifoss i Selfoss. Espectacular, el vent aixecava l’aigua de la cascada i ens esquitxava la cara. Dettifoss és una cascada molt potent, i l’aigua no cau suaument si no amb força i remoguda. L’aigua és de color gris, perquè porta sorra de les glaceres.

Després va començar la marxa. Des de Dettifoss i Selfoss comença a dibuixar-se un canó, que arriba fins al mar fent-se més baix. El vam anar resseguint, cada cop més i més espectacular. Color verd, cascades, rierols, un darrera l’altre. Vam haver de creuar un riu, l’aigua era glaçada i transparent. Quan els rierols arriben al riu, però, s’ajunten amb l’aigua gris de les glaceres. Hem vist també unes pedres gegants, els islandesos els hi diuen “trolls”. Després, esgotats, hem arribat al càmping.

L’endemà al matí, la cosa ha començat forta: més estrats de pedra que dibuixen hexagons en diverses roques, i en forma de cova. Després hem caminat per la cima d’unes muntanyes de grava volcànica vermella, una preciositat. Als peus, rodejats de pedres, com si fos un castell.

Abans d’arribar a Ásbyrgi, encara ens ha donat temps de travessar un mini-desert i resseguir un penyasegat, des d’on veiem ocells volant per sota nostre.

Ara mateix són gairebé la una i mitja, i estic esgotada, però, per primer cop en molt de temps, completament feliç. Escric a la llum de la finestra, és clar… des que vaig arribar, no s’ha fet de nit.