Classificat com a: viatjar
Luleå va ser la primera parada del meu viatge. No vaig comptar, encara, Stockholm, ja que només havia estat a la Centralstation per agafar el tren. El viatge ja era una aventureta per ell sol; no es fan cada dia 14h de tren… vaig maldormir en els seients, quan vaig voler comprar llitera ja no en quedaven. Els passatgers van anar pujant i baixant del tren tota la nit: Uppsala, Gävle, Söderhamn, Sundsvall, Ånge, Östersund, Strömsund, Sorsele, Boden… Entre parada i parada, jo aclucava els ulls a estones, però les continues aturades i arrancades del tren i els nervis no em van deixar descansar.
A les 7h del matí, arribada a Luleå. En sortir del tren, em vaig sentir desprotegida. Mentre havia estat al vagó amb hores i hores de viatge per davant, no em calia pensar en res, ni moure’m; simplement esperar. En canvi, en baixar, el viatge començava de debò. Jo, la meva motxilla de 12 quilos, i una ciutat fosca, molt fosca, per començar a descobrir.
Tot era nou. La neu, per tot arreu. Mentre seguia els cartells cap a l’estació d’autobusos en busca d’un mapa, la notava sota les sabates, cruixia. I l’aire, tan fred! Em començava a creure que m’acostava al cercle polar. En arribar a l’estació d’autobusos, vaig veure que i havia taquilles per alliberar-me de la motxilla, però l’estació no obria fins les 10h. Primer dilema: m’esperava i descansava l’esquena, o feia una primera visita a la ciutat i me la destrossava?
La resposta, evident: impossible esperar asseguda en el meu primer dia al nord de Suècia. Tot era fosc, encara era de nit tot i que el rellotge marcava gairebé les 8h del matí. Un mapa m’havia mostrat que la ciutat, costanera estava rodejada d’illes i mar per tot el voltant. Vaig començar a caminar pel què em va semblar el carrer principal. De sobte, vaig tombar a la dreta. Hi havia una esplanada blanca. La meva lògica mediterrània va fer-me pensar que potser era un jardí, o un parc de la ciutat. Però tan llis, i allà al mig… de sobte, hi vaig caure:
El mar estava glaçat! Aquella esplanada era gel, i els bosquets que es veien al seu voltant les petites illes que rodejaven la central, on hi havia el centre de la ciutat. Mica en mica, anava reconeixent totes les pistes que el paisatge em deixava: flotadors salvavides, amarres… i fins i tot un vaixell! Jo ho mirava tot, bocabadada. El viatge començava bé!
Classificat com a: viatjar | Etiquetes: escola, Kiruna, llar d'infants, llengua, saami, sápmi, sociolingüística
L’escola sami de Kiruna és, sobretot, acollidora. Tot és de vidre i fusta, i tenen un piano al costat del menjador. Totes les parets estan decorades amb dibuixos que han fet els nens, i els seus abrics de colors pengen dels penja-robes amb el seu nom. Hi treballen tres professors i un parell o tres d’ajudants, que tenen cura dels vint-i-sis alumnes. Quan els veig a classe d’educació física semblen passar-s’ho bé, tirant pilotes a tort i a dret.
Mentre parlo amb el seu professor, els nens i nenes no poden dissimular la seva curiositat, i s’acosten a nosaltres. El professor els diu que no tinguin vergonya, i que em preguntin d’on vinc i què faig a la seva escola. L’anglès que tot just comencen a aprendre els comença a ser útil, i aconsegueixen saber que sóc de Barcelona, i que he vingut perquè vull aprendre coses sobre la seva cultura.
Els infants estan gairebé tan encuriosits com els professors. Després de convidar-me a un cafè, la beguda no-oficial més consumida a Suècia, comencem a parlar de la seva experiència pel que fa a la cultura sami, que ells intenten preservar dia a dia amb la seva tasca com a professors de l’escola. Estan cansats, i poc esperançats. Al seu voltant es troben molta incomprensió, indiferència, quan no és oposició. Sembla evident que ni la seva voluntat – ferma – ni els quinze minuts setmanals de televisió en llengua sami són suficients per a protegir la seva cultura. I ells en són conscients, i no gaire optimistes pel que fa al futur.
Abans de marxar, recorro per última vegada els passadissos de l’escola que ja s’ha guanyat, almenys en el meu cap, el títol d’”escola més acollidora del món”. A la motxilla m’emporto més de dues hores de conversa gravada amb els seus professors, i un llibre sobre la seva cultura que m’han volgut regalar i dedicar. Sembla que no es troben cada dia amb gent que els entengui…
Classificat com a: viatjar | Etiquetes: lapònia, persona, relat, ren, saami, sápmi, suècia, viatjar
L’Helena és una dona sami i viu a Jokkmokk, com ho feren els seus pares, els seus avis i unes quantes generacions més, després que els seus avantpassats deixessin de ser nòmades. El seu mitjà de vida principal és la cria de rens, però com que el negoci no és suficient per a guanyar-se la vida ho complementa amb activitats que li permetin seguir mantenint l’estil de vida sami, com el turisme a petita escala o l’artesania.
Porta els seus fills a escola al matí, com moltes altres mares, i a la tarda els va a recollir, també com moltes altres mares. Però a les estones lliures també ensenya els seus fills a tirar el llaç per a atrapar rens del ramat – això la majoria de les nostres mares ja no ho fan, oi?. Quan la veig atrapant-ne un, l’admiro: us asseguro que, per menuts que siguin en comparació amb els ants, la seva cornamenta fa respecte.
M’explica que fa no massa va visitar Barcelona. Li pregunto si li va agradar la ciutat, i encongeix les espatlles. Em diu que no va saber aclarir-se enl’embolic de carrers i edificis, i que va acabar perduda i desorientada; finalment, no va veure cap dels nostres monuments o indrets més emblemàtics. Primer em sobta, això… després em sembla fins i tot lògic. Ella encaixa molt més en aquell paisatge de boscos infinits coberts de blanc on jo, de ben segur, em perdria.
Quan li pregunto per la situació i el futur de la llengua sami, es mostra dubtosa. Em destaca que, en una conversa entre un grup de sami, només cal que aparegui un parlant de suec perquè tota la resta abandonin la seva llengua i es passin a parlar suec. No fa falta que m’expliqui res més. En això – no per sort precisament – no som tan diferents.
